Ya no estoy indignado

Recuerdo, que hace ya tiempo, me indigné, estuve durante mucho tiempo indignado. Tenia muchas razones para ello.

La primera fue constatar que los estados, estaban económicamente cautivos de algo a lo que llamaban Mercados.

Ver que durante mucho tiempo habíamos vivido a base de pedir dinero prestado, y que este préstamo era continuo y constante. Vivíamos de lo que nos prestaban y en el camino dejábamos intereses que eran asequibles pero variables.

Y los “Mercados” fueron poco a poco apretando la cuerda. Y los intereses que eran asumibles, fueron dejando de serlo, se fueron incrementando. Conocimos a una nueva palabra: “Prima de riesgo”. No deja de ser curioso que en castellano se llame “hacer el primo” a cuando alguien es cazado en su inocencia y engañado.

Pues bien, nosotros hicimos el primo y la “Prima de riesgo”, fue incrementándose y ahogándonos poco a poco.

Nos dimos cuenta de que había intereses foráneos que manipulaban nuestros asuntos y nos hacían cada día mas pobres y cada día mas dependientes. ¿He dicho foráneos? ¿Y quién nos dice que los mercados este fantasma gelatinoso no esté también entre nosotros?

Yo siempre he estado por el mestizaje, por la igualdad de todos los hombres, pero constato que los que si han conseguido la unidad frente a nacionalidades, sexos, razas, y religiones, son los mercados, actúan bajo la unidad del poder del dinero y este nexo, es por lo visto muy muy fuerte.

Todo esto me indignó y conmigo muchos compartieron sentimiento.

Pero ahora ya no lo estoy, tengo que decirlo fuerte y claro, YA NO ESTOY INDIGNADO.

Ya no estoy indignado porque uno se acostumbra a todo, y ver los modos y maneras de estos grupos económicos que solo buscan su beneficio y son capaces de engendrar pobreza y miseria, ya no me produce sorpresa, es el pan de cada día, es nuestro desayuno y nuestra cena, lo habitual, lo obvio, lo inevitable.

Mi indignación, ha dejado paso a la decepción más profunda.

En este momento ya no es

la actuación de estos grupos de presión económicos,

la impunidad de los corruptos,

el cinismo de los políticos,

la manipulación de las informaciones,

la deformación de la realidad,

la degeneración de los valores morales.

En este momento estoy decepcionado por:

La  respuesta de la gente a estos hechos incontestables.

O por la falta de respuesta,

O por haberme acostumbrado a vivir con lo corrupto.

Por  no sentir ya el hedor de la podredumbre

Por no reaccionar contra los generadores de pobreza.

Por  la crisis de pueblo honesto y llano y duro.

Por no liarme a gorrazos contra los impunes.

Uns altres mossos son possibles.

Pot ser que una de les grans decepcions de la gent catalana davant la substitució de la Policia Nacional i Guàrdia Civil per els mossos d’esquadra, ha estat el comprovar que es comporten de la mateixa manera o pitjor.

Tant els de tràfic, com els antiavalots, com els que van a peu, en parella, per suposat, tenen una actitud xulesca, poc amigable, llunyana, amb un evident deprecii cap el ciutadà que paga els seus honoraris.

Això, contra el que es pugui pensar, no es signe de fortalesa, sinó de debilitat, del que te por de que la gent se’n emprengui i evita la proximitat i l’amabilitat.

Ha estat, crec jo, una gran oportunitat perduda. Volíem un altre tarannà en l’autoritat “competent”.

Contra el que es pugui pensar, el que te que administrar l’autoritat i la força, no sempre guanya, te, en els estats democràtics, un gran inconvenient, o una gran dificultat, el que defensa la legalitat, te que actuar dins d’ella, no actuar com ho fan els delinqüents i ni siquiera semblar-si.

Es un handicap democràtic que es te que mantenir i que provoca sense cap dubte una merma en l’eficiència, però no hi ha altre camí.

Si l’autoritat bordeja el delicte, donant per descomptat que no hi cau de quatre potes dins, estem no amb una lluita de la llei contra el dolent, sinó contra una baralla entre pillastres que juguen a veure qui troba la drecera millor per aconseguir els seus objectius.

Quina llàstima, a mi m’agradaria trobar un mossos segurs d’ells mateixos, que no vulguin ser ni venjadors, ni provocadors, i que treballassin amb totes les pegues que el complir la llei comporta.

A la llarga i a la curta, hi guanyaríem tots.

RYANAIR MON AMOUR

Diuen que viatjar en aquesta companya tan bona és addictiu, i que qui ho fa una vegada sempre vol repetir. Perquè, a qui no li agrada que el tractin malament, que el mirin amb menyspreu i que intentin fer-li la guitza?

En realitat, això no és un plaer en sí, el plaer és poder sobreviure a això i poder seguir viatjant a Barcelona per 25 euros, quan a  qualsevol altra companyia et costaria el doble.

És com un repte, aconseguir que tots aquests engronys no t’afectin, mantenint la teva autoestima amagada a dins de la cartera.

L’episodi del darrer viatge, no va se diferent dels anteriors, però va tenir una cosa positiva, va començar a sorgir la complicitat entre els viatgers, un sentiment comú d’unitat davant la companyia, això es bo.

L’impresentable de torn, mirava desafiant  la cua de persones que volien embarcar. Sabia que tots volien entrar els primers donat que no havien pagat els 20 euros per poder escollir seient i els mirava amb cara de pena, pobrets, preferien les colzades i la cua a gaudir d’un seient reservant. Es passejava l’individuu desafiant amb la capsa de les mesures màximes de l’equipatge de mà.

El que em fa fer més gràcia va ser el que cridava: “Todo el mundo con el carnet en la mano, (vam agrair que no el volgués a la boca), el certificado y la tarjeta de embarque desplegados.” És clar, tots portàvem doblegats els documents, i no volíem perdre temps en desplegar-los a l’arribar a la porta. El que portéssim cinc minuts esperant dempeus a que comencessin a embarcar, no era evidentment important.

I mira per on, a mi em va agradar, em va retrotreure en el temps i em va recordar quan feia la mili, quan el caporal amb veu severa ens deia: “Pies juntooooos, mirada al freeeente”

Uniformitat, tots preparats amb els documents oberts a la ma …  Ar!!  Era una cosa com dir “Prietas las filas, recias, marciales….”

El graciós de torn, que sempre n’hi ha qualcun, va dir suaument; “¿Que lo puede repetir? ¿Es que no lo he entendido bien?  L’esclat de riure de tota la cua, va fer avergonyir al “ryanman” de torn, que no va contestar i va retrocedir fins al principi de la cua.

I el comprensiu de torn que també n’hi ha sempre quacun, va dir: “ No li digueu res, pobret, no sabeu que cobren una merda?

I a continuació van aparèixer els espontanis dient: “El que cobrin una merda, no justifica el que fan”  I un altre, va respondre: “Ho fan per venjar-se”…   I tots deien la seva, però procurant que no els veiessin xerrar, no fos que hi hagués represalies perquè ningú no sap el que poden ser capaços d’inventar aquests per putejar als viatgers.

I aquesta petita historia acaba bé, entres a l’avió i trobes els millors seients reservats, no els pots ocupar, encara que després, com pots comprovar, no els ocupi ningú, i el vol rutla amb normalitat, evitant que t’endossin una beguda, un perfum o una rifa.  I al final, el “tararí” indicant que has arribat abans d’hora al teu destí, que tothom interpreta com que en realitat el que és vol cel.lebrar és que has sobreviscut una vegada més als intents de desmoralitzar-te, malgrat que saps que ets una merda, un tacany i un insolidari .

NOVES NORMES A RYANAIR

Una nova norma afegeix si es cal, mes problemes a l’hora de viatjar amb aquesta línia aèria de baix cost.

Resulta que a partir del mes que ve, la companyia cobrarà no nomes l’excés d’equipatge sinó també l’excés de pes o volum del passatger.

El pes normalitzat de les persones serà el següent: Homes 75 kilos, Dones 65, Nens fins a dotze anys 12 i els nadons 3.

Damunt aquestes pesades, es dona un marge de un 10% a la anada i de un 15% a la tornada, ja que s’entén que el que va de viatge, a vegades abusa del menjar durant aquest dies.

I com tampoc es tracta de mirar tan prim, i no tenir que anar amb la balança del grams, es dona per bo el pes de 85/90 (anada i tornada per els homes) i de 70/75 (anada i tornada per les dones.)

A tot això hi ha les següents normes secundaries. Com l’equipatge de ma permès es de 10 kilos, en cas de no portar res, o molt poca cosa, els passatgers podran afegir la diferencia al seu pes.

A les dones embarassades se els hi descomptarà el pes de fetus a raó de tres onzes per mes d’embaràs, que tindrà que venir justificat per el metge o comara o en tot cas per una declaració jurada del futur pare indicant la data que van punyir.

En el cas de persones voluminoses, encara que no arribin al pes limit, se els hi aplicarà la següent fórmula per determinar si tenen que pagar recàrrec. Se’ls hi midarà el perímetre del cul, i el resultat en centímetres, es multiplicarà per quatre. Es permet un màxim de 700. Tot el que passi serà facturat a raó de 5€ per cada numero que passi dels 700 reglamentaris. Els que superin els mil, seran rebutjats per l’embarc paguin el que paguin, la seguretat aèria es molt important. Tot i això, els que passin de vuit-cent, a mes de pagar tindran que firmar una declaració jurada dient que fa al menys vuit dies que no mengen ni mongetes ni coliflor.

Els clients no habituals de Ryanair, estan un poc preocupats per les noves normes. Els que hi viatgen sovint no, per que ja estan acostumats a que els trontollegin i com a mes estan en tractament psiquiàtric van ben medicats.

D’aqui i d’allà.

En aquest dies, quatre esdeveniments, han sacsejat el mon. Na Esperanza Aguirre ha dimitit, en Carrillo ha mort, jo he caigut per les escales i a la Kate Middlenton se li han vist les mamelles.

També poguera haver sigut d’altre manera, potser en Carrillo caigues per les escales, la Espe morta, la Kate dimitint del seu paper de princesa i a mi els paparatzzi, a costa de molta paciència em fotografiessin els pits.

Peró a l’hora de intercanviar els successos, he fet trampes, hagués quedat millor que a la Espe la pleguessin en top less, i el mort fos jo. Peró jo prefereixo que la morta sigui ella.

I es que a l’hora de morir, tothom vol ser l’ultim, i per això, he canviat l’ordre, algunes coses, ni en broma.

El que volia dir amb aquesta entrada es que la vida es sempre sorprenent, les dames de ferro també dimiteixen, les persones de referencia no ho son per sempre, les princeses tenen uns pits com tants altres, potser mes lletjos, i  els esglaons estan sempre on estan i no es decanten ni per deixar-te passar.

Es tracen camins, s’obren perspectives, es fan projectes, i al voltant de la cantonada, tot s’esvaeix de sobte com fum de formatjada. Basta una tropissada, una migdiada massa llarga, un fotògraf al aguait, o un fetge que ja no aguanta, per que tot canvii per bo o per mal.

Som els humans, molt savis, molt llestos, molt ben preparats, molt ben informats, tenim moltes coses, però la nostra vida es sempre pendent de un fil que es pot rompre en qualsevol moment.

I es que els humans, al que no ens hem acostumat encara es a que som humans.

INDEPENDENCIA.

L’independentisme no es una ideologia. Crec que es important dir-ho per mes que sigui una cosa evident. Fem de la nostra pàtria un mon, creiem que serem capaços de fer un mon millor, i no diem ni com, ni amb qui contem per aquesta tasca.

Per això, en aquest dies en que me he manifestat tantes vegades com he pogut per la independència de Catalunya, crec que tenc que fer alguns matisos.

Si no canviem la estructura social en la que ens movem, si no som capaços de fer una política social justa, si no repartim els recursos i les riqueses, si no evitem el frau, si no fem que la justícia sigui també justa i equitativa, si no aconseguim tot això, la independència no ens servirà mes que per reduir l’àmbit de la corrupció i la vergonya social.

A la petició d’independència m’hi ha portat la Espanya canalla del Partit Popular, la mateixa que va voler Franco, la que diu que es una “Unitat de destí en l’universal”

I jo, que no crec que cap estat tengui que ser unitat de destí, sinó bressol de equitat, de bonhomia, de germanor, fraternitat i solidaritat, tenc que manifestar el meu desig de convivència amb tots els que enyoren el mateix, ja siguin nascuts a Barcelona, Galícia o Extremadura.

Peró en democràcia, els números conten i si una majoria d’Espanyols volen i emparen uns brètols com els del partit popular, millor enfora que dins. I el nostre poble du masses anys suportant el deprecii i l’incomprensió dels espanyols.  Em demano si algun dia ens respectaran com a poble.

Parlem dons d’independència, por no deixem de parlar de model de estat, de estructura social, del país que volem que sigui el nostre.

Energumelandia

Algunas veces, me han llamado energúmeno, y tengo que reconocer que si, que a veces, me he comportado como tal.

Pero vamos a ver, analicemos.

A una persona que va a unos almacenes, y no encontrando aparcamiento, mete el coche detrás de dos que están en batería, y se va tranquilamente a hacer las compras, ¿como la catalogaríais?

Resultó ser un hombre mayor, con aspecto de bueno. Salió después de que yo atronara el aire a bocinados y de que los empleados del almacén salieran a decirme que tranquilo que ya llamaban por megafonía que había un coche que no dejaba salir a otro del aparcamiento.

Cuando yo salí del local, había unos ingleses que ya estaban esperando que les sacaran el coche de detrás porque no podían salir. El mio, haciendo veinte maniobras, quizá hubiera podido salir, pero me pareció injusto irme y dejar a aquella gente en la estacada. Eran por lo visto mas tranquilos que yo y esperaban pacientemente a que les dejaran salir.

El hecho de que aquella gente ya estuviera esperando me hizo desistir de esperar los diez segundos que me concedo normalmente antes de montar en cólera, y empecé el concierto de pito.

Lo hice a conciencia, pitidos largos, cortos, consecutivos, de todo tipo, mi coche, tiene además un buen sonido, no de cordero degollado, sino de toro enfurecido.

Así y todo, tardó el terrorista de la libertad en salir. Y además lo hizo con paso tranquilo, sin inmutarse. Es decir, intentando no inmutarse, porque cuando empezó a oír lo que le dije y con el tono que lo hice, no sabia donde meterse. Le dije casi de todo, evité los epítetos fáciles e soeces como cabrón maricón e hijo de puta, porque no venia al caso, hay que ser didáctico incluso en los insultos, pero de cretino, sinvergüenza e irrespetuoso con los demás, no le salvó nadie. Intentó defenderse diciendo que no había encontrado aparcamiento, pero como podéis suponer esto le valió otra andanada.    -¡¡¡¡Y porque no has sido capaz de encontrar aparcamiento tienes que joder a los que lo tienen. ¡¡¡¡.  Me olvide de decirle algo tan moderno como:  ¡¡ Tu quien te crees que eres, ¿Andrea Fabra?

Los ingleses me miraban asustados, temiendo un estropicio, hasta que me giré hacia ellos, les guiñe un ojo y esboce una sonrisa. Ellos estallaron en carcajadas, creo que aún se están riendo.

Y es que para insultar a alguien, no hay que estar enfadado, basta querer hacerlo, o pensar que debes hacerlo, que hay que educar a los malvados. Si estas enfadado, se te va el control y no sabes poner la cara adecuada, el tono duro, el gesto iracundo y la mirada furiosa.

La única pregunta que me hago es saber cual hubiera sido mi actuación si en vez de un anciano canoso hubiera sido un negro de dos metros de alto y uno de ancho, o una chica minifaldera de sonrisa fácil y dulce.

No me gusta presumir, pero en el caso de la chica, lo tengo claro, en el del negro, no tanto.

LA TAPA DE LA CLAVEGUERA

Ho confés, ahir vaig robar una tapa d’una claveguera.  En el meu descàrrec, dir que la tapa estava tirada a la vorera, que estava rompuda i no cobria cap forat, és a dir, no feia la seva feina i estava d’alguna manera rebutjada per qui havia estat el seu propietari.

Per tant, tenc perdó i no ha estat un robatori pròpiament dit, sinó una recollida d’estris desnonats i sense amo. Un servei a la comunitat vaja, la qual cosa no treu que els crits de na Cristina al veure que la recollia es sentissin fins la Mola, i això que estàvem justament a l’altra banda del port.

Ella davant aquestes coses, sempre te varies fases, una que diu: “No seràs capaç”, que dóna pas a una ordre imperativa de ¡¡No ho agafis!.  I després el final en  que repeteix allò de : “Estàs com una cabra” i “Esper que ho posis a un lloc on jo no ho vegi.

Però, passada la turmenta, ja sóc el feliç propietari d’una tapa de claveguera, rompuda, rovellada, plena de terra i que pesa un ou.

Ara ve la feina de veure que faig amb ella, però això, evidentment és un altra història, tenc uns quants projectes pel cap que em roden, però de moment amagar-la, a un lloc discret, perquè si la deix tirada al pati, vendrà un altre retret:  “Per això la volies?”

El problema que tenc ara, és que avui, al anar a passejar el ca, n’he vist un munt de tapes pel carrer.  Potser ahir ja hi eren i abans d’ahir, però no m’hi fixava, i avui les veia totes i possiblement me miraven i se’n fotien de mi que només en tenia una de  vella, rovellada i rompuda.  Elles estaven allà molt dignes, fent la seva feina, lluentes i ben encaixades.  No només n’hi havia de rodones  també les de l’aigua, i les d’electricitat, que eren quadrades i rectangulars.  En un espai de deu metres, crec que n’he comptat vuit

Potser ara ja no podré anar pel carrer sense mirar-les amb enveja i amb ganes de agafar-les.  Potser no tenia que haver agafat la meva, crec que m’he viciat, m’ha entrat el cuque’t de la claveguera.  És greu doctor ?.

COCINAR UN CRISTO

He visto el vídeo de Javier Krahe en el que muestra y explica como cocinar un cristo.

Lo primero que se me ocurre pensar es si Javier  Krahe no tiene nada mejor que hacer, como unas pajillas, por ejemplo, que son gratificantes y calman los nervios.

Lo segundo es que el vídeo es muy malo. Por no tener, ni siquiera tiene un horno como Dios manda. Y la imaginación del asunto se las trae, porque eso de poner tocino en los estigmas es bastante hortera. Incluso tiene la mala costumbre de cocinar con mantequilla, vaya manera asquerosa de hacerlo, con el buen aceite de oliva que tenemos por esos lares. Y encima, comete el pecadote de no poner la madera que es lo que posiblemente podría darle mas sabor. ¡Valiente cocinero es este Krahe !

Lo de cocinarlo tres días y que al tercero salga solo, ya es   la rehostia en verso, ni José Luis Sáenz de Heredia. lo haría mejor.  ¡ Que cutre y que malo

Javier Krahe, en este vídeo demuestra que es capaz de hacer cosas estúpidas y que no sirven para nada, en función de una libertad de expresión que yo ni le discuto ni le niego.

Pero, los que lo denunciáis los que os escandalizáis por eso, los que os rasgáis las vestiduras y clamáis venganza al cielo, deciros que lo vuestro es de psiquiatra, por no decir de ingreso inmediato en el frenopático.

A ver si os enteráis, lo que pone en el horno el susodicho es UNA FIGURITA DE YESO, algo que se hace en un molde, que se inyecta o que se esculpe, es decir, una COSA.

Si esto os encoge, os dilata, os estremece, os entroniza, os erosiona, os enerva, os convulsiona,… por favor, poner cualquier vídeo, que lo encontrareis, de los niños que pasan hambre, de los sirios que son masacrados, de las niñas prostitutas de los países pobres, del estrago que hace el sida en África. Por no ir tan lejos, mirad las familias que han perdido su trabajo y que van a perder su casa por culpa de una crisis provocada, y pensad a QUIEN y QUIENES deberíais denunciar.

LA MAL FOLLADA

És aquesta una expressió que evidentment, no concerneix només a les dones, a molts homes l’expressió també els hi atany. I demano perdó pel masclisme que reflecteix el dit, és clar que l’acte de follar, no és un contra l’altre, sinó de l’un amb l’altre, amb amor, harmonia, plaer,desig, i complicitat.

Per això, els mal follats, els que no han follat mai de veritat, que nomes han fet simulacres del acte sexual amb més o menys gràcia, formen part d’una saga peculiar.

El components d’aquest grup, mai no es deixen anar, mai no confien, mai no perdonen el plaer aliè, sinó que en un intent menyspreable el dilueixen en mil excuses.

L’art de follar, és un acte en el que s’ajunten egoïsme i generositat a parts iguals, busques el teu plaer i també el de la parella.

I els mal follats, acumulen egoïsme a frustració i enveja. És un cúmul de desgràcies que, evidentment, no poden assolir sols i les tenen que anar escampant per on passen.

Formen part dels mal follats capellans i monges que posen l’abstinència sexual com a virtut i diuen que castedat és no follar. Alguns d’ells calmen els seus ardors d’amagat i amb mala consciencia. Altres, afortunats, no tenen aquestes necessitats, altres descarreguen les seves frustracions sobre els que estan al seu càrrec.

Però el dia a dia d’aquest col·lectiu és la frustració pròpia i la necessitat d’empeltar el seu enuig al seu voltant. I compte, que per aconseguir-ho acostumen a formar associacions interessades que són sovint puntuals.

L’important és fer mal, escampar la merda, suposo que per a elles déu ser alleugeridor. És clar, portar aquesta motxilla tot el dia déu ser cruixidor.

He d’esbrinar la relació qui hi pot haver entre els mal follats i els estrenyits, crec que forçosament n’hi ha d’haver alguna, encara que nomes sigui compartir la cara de pa torrat sense oli que solen posar.

En fi, mal follats del món, us desitjo que algun dia sigueu capaços de deixar el vostre neguit i pogueu ser més persones. Tant de bo encara no sigui massa tard per a vosaltres.

I no em queda cap dubte que si algun dia us reconvertiu, via baixos contents, que per suposat, aquell dia, el món serà un poc millor.