LA TAPA DE LA CLAVEGUERA

Ho confés, ahir vaig robar una tapa d’una claveguera.  En el meu descàrrec, dir que la tapa estava tirada a la vorera, que estava rompuda i no cobria cap forat, és a dir, no feia la seva feina i estava d’alguna manera rebutjada per qui havia estat el seu propietari.

Per tant, tenc perdó i no ha estat un robatori pròpiament dit, sinó una recollida d’estris desnonats i sense amo. Un servei a la comunitat vaja, la qual cosa no treu que els crits de na Cristina al veure que la recollia es sentissin fins la Mola, i això que estàvem justament a l’altra banda del port.

Ella davant aquestes coses, sempre te varies fases, una que diu: “No seràs capaç”, que dóna pas a una ordre imperativa de ¡¡No ho agafis!.  I després el final en  que repeteix allò de : “Estàs com una cabra” i “Esper que ho posis a un lloc on jo no ho vegi.

Però, passada la turmenta, ja sóc el feliç propietari d’una tapa de claveguera, rompuda, rovellada, plena de terra i que pesa un ou.

Ara ve la feina de veure que faig amb ella, però això, evidentment és un altra història, tenc uns quants projectes pel cap que em roden, però de moment amagar-la, a un lloc discret, perquè si la deix tirada al pati, vendrà un altre retret:  “Per això la volies?”

El problema que tenc ara, és que avui, al anar a passejar el ca, n’he vist un munt de tapes pel carrer.  Potser ahir ja hi eren i abans d’ahir, però no m’hi fixava, i avui les veia totes i possiblement me miraven i se’n fotien de mi que només en tenia una de  vella, rovellada i rompuda.  Elles estaven allà molt dignes, fent la seva feina, lluentes i ben encaixades.  No només n’hi havia de rodones  també les de l’aigua, i les d’electricitat, que eren quadrades i rectangulars.  En un espai de deu metres, crec que n’he comptat vuit

Potser ara ja no podré anar pel carrer sense mirar-les amb enveja i amb ganes de agafar-les.  Potser no tenia que haver agafat la meva, crec que m’he viciat, m’ha entrat el cuque’t de la claveguera.  És greu doctor ?.

COCINAR UN CRISTO

He visto el vídeo de Javier Krahe en el que muestra y explica como cocinar un cristo.

Lo primero que se me ocurre pensar es si Javier  Krahe no tiene nada mejor que hacer, como unas pajillas, por ejemplo, que son gratificantes y calman los nervios.

Lo segundo es que el vídeo es muy malo. Por no tener, ni siquiera tiene un horno como Dios manda. Y la imaginación del asunto se las trae, porque eso de poner tocino en los estigmas es bastante hortera. Incluso tiene la mala costumbre de cocinar con mantequilla, vaya manera asquerosa de hacerlo, con el buen aceite de oliva que tenemos por esos lares. Y encima, comete el pecadote de no poner la madera que es lo que posiblemente podría darle mas sabor. ¡Valiente cocinero es este Krahe !

Lo de cocinarlo tres días y que al tercero salga solo, ya es   la rehostia en verso, ni José Luis Sáenz de Heredia. lo haría mejor.  ¡ Que cutre y que malo

Javier Krahe, en este vídeo demuestra que es capaz de hacer cosas estúpidas y que no sirven para nada, en función de una libertad de expresión que yo ni le discuto ni le niego.

Pero, los que lo denunciáis los que os escandalizáis por eso, los que os rasgáis las vestiduras y clamáis venganza al cielo, deciros que lo vuestro es de psiquiatra, por no decir de ingreso inmediato en el frenopático.

A ver si os enteráis, lo que pone en el horno el susodicho es UNA FIGURITA DE YESO, algo que se hace en un molde, que se inyecta o que se esculpe, es decir, una COSA.

Si esto os encoge, os dilata, os estremece, os entroniza, os erosiona, os enerva, os convulsiona,… por favor, poner cualquier vídeo, que lo encontrareis, de los niños que pasan hambre, de los sirios que son masacrados, de las niñas prostitutas de los países pobres, del estrago que hace el sida en África. Por no ir tan lejos, mirad las familias que han perdido su trabajo y que van a perder su casa por culpa de una crisis provocada, y pensad a QUIEN y QUIENES deberíais denunciar.

LA MAL FOLLADA

És aquesta una expressió que evidentment, no concerneix només a les dones, a molts homes l’expressió també els hi atany. I demano perdó pel masclisme que reflecteix el dit, és clar que l’acte de follar, no és un contra l’altre, sinó de l’un amb l’altre, amb amor, harmonia, plaer,desig, i complicitat.

Per això, els mal follats, els que no han follat mai de veritat, que nomes han fet simulacres del acte sexual amb més o menys gràcia, formen part d’una saga peculiar.

El components d’aquest grup, mai no es deixen anar, mai no confien, mai no perdonen el plaer aliè, sinó que en un intent menyspreable el dilueixen en mil excuses.

L’art de follar, és un acte en el que s’ajunten egoïsme i generositat a parts iguals, busques el teu plaer i també el de la parella.

I els mal follats, acumulen egoïsme a frustració i enveja. És un cúmul de desgràcies que, evidentment, no poden assolir sols i les tenen que anar escampant per on passen.

Formen part dels mal follats capellans i monges que posen l’abstinència sexual com a virtut i diuen que castedat és no follar. Alguns d’ells calmen els seus ardors d’amagat i amb mala consciencia. Altres, afortunats, no tenen aquestes necessitats, altres descarreguen les seves frustracions sobre els que estan al seu càrrec.

Però el dia a dia d’aquest col·lectiu és la frustració pròpia i la necessitat d’empeltar el seu enuig al seu voltant. I compte, que per aconseguir-ho acostumen a formar associacions interessades que són sovint puntuals.

L’important és fer mal, escampar la merda, suposo que per a elles déu ser alleugeridor. És clar, portar aquesta motxilla tot el dia déu ser cruixidor.

He d’esbrinar la relació qui hi pot haver entre els mal follats i els estrenyits, crec que forçosament n’hi ha d’haver alguna, encara que nomes sigui compartir la cara de pa torrat sense oli que solen posar.

En fi, mal follats del món, us desitjo que algun dia sigueu capaços de deixar el vostre neguit i pogueu ser més persones. Tant de bo encara no sigui massa tard per a vosaltres.

I no em queda cap dubte que si algun dia us reconvertiu, via baixos contents, que per suposat, aquell dia, el món serà un poc millor.

LA PUTA I LA RAMONETA

En aquest món, hi ha persones malvades, perverses, altres son bones persones, però al terme i a la fi, cada persona conviu amb el seu personatge.

 La imatge que volem que els demés vegin, és a vegades similar al que som, i a vegades diametralment oposada.

Jo he conegut persones que al davall d’un aspecte, d’una actitud, d’un tarannà i d’una manera de fer les coses patriarcal i plena de bonhomia, amagaven a uns autèntics fills de puta. Açò de que tothom en el fons és bo, no és cert, alguns, en el fons, independentment del personatge que representin, son uns malvats.

 I tambe hi han persones, bones persones, al que els hi agrada jugar a fer la Puta i la Ramoneta. No es mullen, no intervenen en discussions, volen quedar bé amb tothom. El joc es mantenir incòlume el seu perfil, no comprometre’s, tenir sempre les mans netes i polides.

 I durant un temps, aquestes persones, són elevades als altars de la tolerància i de la equanimitat, són perfectes, asèptics, i per tant…., fan cada vegada més fàstic. Diríem que es tornen llefiscosos, afalagadors i bledes. Estan, o es senten per damunt del bé i del mal. Pobrets!!

Jo prefereixo les persones directes, aquelles que diuen les coses a la cara i que no se n’amaguen el cap sota l’ala. Perquè mentir, no és només faltar a la veritat. Mentir també és dir la part de la veritat que interessa i amagar la resta, la part que ens pot comprometre. Jo prefereixo una mentida que una veritat a mitges.

 Dir el que penses i posar-hi adjectius, és clar que du problemes, hi ha gent que s’exclama i es lamenta:

 –Ah…m’ha dit que sóc un fatxa !!

 Doncs, demostra’m que no ho ets i rectificaré entost de fer el ploricó per l’insult.

 En aquest món, les paraules clares, la mirada franca i el cor obert. Els meus amics, no necessiten que jo calibri les meves paraules ni que vagi amb cura amb el que dic, els demés poden escollir entre gemegar o defensar-se.

ES SAIG D’ES CASTELL TENIA UN CAPELL

Diu sa Canço:

Es saig d’es castell

Tenia un capell

lluia, lluia

i no era d’ell

Jo sa canço la canviaria per aquesta altre:

Es saig d’es Castell

tenia un cervell

lluia, lluia

i no era d’ell

AQUEST SON ELS FET I LA MEVA CARTA AL DIARI MENORCA.

Fa un mes, en un descuit al deixar la porta de casa oberta, el nostre ca, un Labrador Retriever jove, va fugir de casa.

Als tres minuts jo ja el cercava per als voltants d’on visc, primer a peu, després en cotxe vaig voltar per tota la urbanització de Santa Ana. En veure que no el trobava, a la cerca s’hi va afegir el meu fill i una amiga seva. Vam estar voltant pertot des de la una del migdia fins a les dues. Santa Ana, Sol del Este, el Clot de les Ànimes, Cales Fonts…..

Al final, vam telefonar als saigs i ens van dir que sí, que n’havien trobat un, de labrador, que creia que l’havien agafat a la carretera i que, seguint el protocol, havien avisat al caner i se l’havien endut a la canera de Maó. Quan els vam demanar que ens donessin detalls per poder confirmar que ens tractava del nostre labrador, el nostre interlocutor només ens va poder dir que ell no ho sabia, que l’havien agafat els del torn del dematí i en insistir i demanar-li si sabia el color de l’animal, la resposta va ser “rubio como todos los labradores”… De la conversa només en vam treure el telèfon de la canera i un interrogatori molt diligent, ara sí, per tal de prendre les nostres dades com a propietaris responsables de la fuita de l’animal, per poder obrir el corresponent expedient “sancionador”.

Ningú no ens va avisar, ningú no va mostrar el més mínim interès en contactar amb nosaltres tot i que el nostra ca, a més d’estar correctament vacunat i portar un xip d’identificació, du una placa ben visible penjada al coll amb el seu nom a l’envés i al revés la nostra adreça i el número de telefon mòbil que jo duc sempre a la butxaca.

A la canera no ens van agafar el telèfon i quan vam anar cap a Maó vam trobar tancat, fan horari partit i no hi ha cap telèfon d’urgències. És a dir, que vam haver d’esperar a les cinc del capvespre amb el neguit de no saber ben bé on era en Jonc i poder-lo recuperar.

No sé si el senyor policia municipal té consciència de que estimem les nostres mascotes, de que vam passar més d’una hora angoixats cercant l’animal i de que el darrer que se’ns podia passar pel cap fou que el trobes un municipal i no ens truqués.

Potser és que la seva intel·ligència no li va arribar per girar la placa que portava l’animal, o potser ni siquiera va mirar si duia o no placa, segurament deu ser un problema de protocol. El protocol, no deu diu res d’intentar identificar l’animal, només deu dir que s’ha de cridar al caner, i és clar, a ell no li paguen per pensar, només per complir el protocol.

La cosa va acabar en una multa de 150€ que després del recurs s’ha quedat en 60€ al que hi ha que afegir els 40 que vam haver de pagar per treure es ca de sa canera. Jo hagués pagat sense reclamar ni presentar cap recurs si l’actuació municipal hagués estat més correcta.

Segurament el problema no es d’ells sinó meu, jo ja soc antic i estic acostumat als municipals que es preocupen per ses persones, per ajudar-les, entost de ser només comissaris que posen multes.

En definitiva, una actuació, al meu parer, molt lamentable de la policia municipal.

La no culpabilidad de Camps.

A mi, la no condena de Camps por un juzgado, me sorprende pero entra dentro de los limites de pensar que a veces, lo evidente, lo meridianamente claro para la opinión publica consecuente,  no se puede demostrar de una manera fehaciente en los juzgados y que por lo tanto su declaración de No Culpable, que no es lo mismo que inocente, puede ser legal y ajustada a derecho.

Pero, que a tenor de esta sentencia, el señor Camps y la plana mayor del PP, saque pecho, pida restituir su honor y pida a los que le acusaron disculpa, no es de recibo.  Estarían mejor calladitos, porque el papelón que ha hecho el “molt honorable”, descubierto a través de las escuchas es tan bochornoso que no sé como se atreve a salir a la calle.  Será que los políticos están curtidos con otra piel, diferente de la de los humanos de a pié, y que el sentido del ridículo lo tienen cuidadosamente tapado por epidermis bien engrasadas.

Aun queda mucho por descubrir, a la  trama Gürtel solo se le ha visto la coronilla, tiempo habrá de ver en que queda todo esto.

BLAZQUEZ Y SORAYA.

El arzobispo de Valladolid, Ricardo Blázquez, ha afirmado este lunes que le hubiera gustado haber sido consultado sobre la designación de la vicepresidenta del Gobierno, Soraya Sáenz de Santamaría, como pregonera de la Semana Santa de Valladolid.

Resulta que el Tal Blazquez, considera que la situación marital de Soraya no la hace la mas apta para esta función. Recordemos que Soraya no se ha casado por la Iglesia, y por lo tanto como se supone que hace uso del matrimonio, ya que ha tenido un hijo, vive, según la iglesia en pecado y concubinato.

Pues mira por donde, que esta vez le podría dar la razón al arzobispo, ya que si la Semana Santa es un acto de la Iglesia Católica, lo mas sensato es que los pregones los pronuncie algún miembro afín a ella y no una pecadora como Soraya. De hecho, ya poco se casan los jóvenes, para que para mas inri, venga la vice y de mal ejemplo.

Y el pregón se va a pronunciar en la catedral y con la presencia de todas las autoridades civiles y eclesiásticas, con lo cual, la afrenta es mucho mayor.  Es algo así como si una divorciada que ha abortado, quisiera ser reina de España.

Bueno, pues que no la deje entrar si esto es lo que cree que debe hacer.

O que la case antes como el papa manda.

O que se calle, porque  ¿Quien es el que dice que la Semana Santa es un acto religioso?

Article de Ramon Cavaller Garcia. HISTORIA BIZANTINA DE L’H, LA CONSONANT MUDA.

Història bizantina de l’h, la consonant muda

Unes reflexions dirigides als menorquins:

La lletra H (hac, hache, acca) en llatí antic devia correspondre a un so de la veu, es devia pronunciar.
Les llengües filles de Roma tenen comportaments ortogràfics diferents envers aquesta consonant muda.
Els italians, quan van establir les regles ortogràfiques, la van suprimir completament, ja que no es pronunciava. Així el llatí “Homo”, home, es va convertir en Uomo.
Els castellans l’usen per indicar una antiga F que els bascos no sabien pronunciar, ja que el basc no la té, com no té la V.  Els bascos de la Rioja (les famoses gloses de San Millán de la Cogolla, es consideren les primeres paraules escrites del castellà) quan van aprendre llatí, el van adaptar i simplificar segons  la pronúncia de l’euskera, així, harina, hijo, hacer, etc.
També volgueren conservar la H llatina i així tenim hombre (però amb inconseqüències: huevo, oval; hueso, óseo, etc.)
Jo em deman a quin polític italià li passaria pel cap de ficar-se en temes científics i canviar el sistema de la llengua i reintroduir Huomo allà on s’escriu Uomo.
I què passaria si un polític espanyol llevava la H incorrecta de Huevo per passar a Uevo (del llatí) ovum?
Però els nostres i les nostres polítics/polítiques es consideren amb prou d’aixonses per jugar amb la ciència i ficar-se en coses que demostren el seu atreviment, la seva ignorància i la seva malcriança.
No es podrien ocupar, per exemple, de fer una estació d’autobusos a Ciutadella, o resoldre el problema de les cases abandonades i en estat ruïnós en el centre, o de la barreja de malalts terminals amb els qui no ho són a l’hospital geriàtric de la mateixa ciutat?
Les discussions bizantines no serveixen més que per fer perdre el temps i l’energia de la nostra societat.

Ramon Cavaller garcía
Palma

BRUIXES

Sabeu quin es el problema de les bruixes?

Ni mes ni menys que no ho semblen.  No porten un capell punxut, ni cavalquen damunt una garnera, sinó que van vestides com una persona qualsevol, es traslladen com tots i la seva aparença es totalment comú.
Les seves paraules son dolces i la seva conversa agradable.
Peró de tant en tant, et claven una punyalada allà on saben que fa mes mal. Menteixen dient veritats a mitges i fonaren i fereixen sense profit.  Si, aixi son les bruixes.
No contesteu ni repliqueu mai a una bruixa, vos farà encara mes mal.  Deixeu-la que es dissolgui en el seu verí, que s’esbravi en ella mateixa i t’oblidi de una vegada i per sempre.

La justicia es igual para todos.

Al final lo he hecho, he leído el discurso del rey. Es un deber que me había impuesto. Puedo decir, que no me ha decepcionado, tampoco esperaba demasiado, cuatro obviedades que podría haber escrito cualquier hijo de vecino, y una frase estrella por la que los políticos afines se congratulan.

El rey ha dicho que la justicia es igual para todos. Y la pléyade de súbditos se ha refocilado en la frase, y se ha envalentonado.

Yo, que queréis que os diga, me parece una perogrullada, es evidente que hay una ley y una justicia, no hay -que yo sepa- un código penal para nobles y otro para plebeyos. El problema no es ese.

Lo que debería ser y no es, y si no, tiempo al tiempo, podemos mirar también atrás para ver lo que ha sido, es que la justicia, no SE APLICA igual para unos que para otros. Porque tenemos unos jueces, casposos, carcas, mentecatos y corruptos. Esta es la triste realidad, en un reino donde políticos, los corruptos campan a sus anchas con el favor de muchos votantes necios.