La no culpabilidad de Camps.

A mi, la no condena de Camps por un juzgado, me sorprende pero entra dentro de los limites de pensar que a veces, lo evidente, lo meridianamente claro para la opinión publica consecuente,  no se puede demostrar de una manera fehaciente en los juzgados y que por lo tanto su declaración de No Culpable, que no es lo mismo que inocente, puede ser legal y ajustada a derecho.

Pero, que a tenor de esta sentencia, el señor Camps y la plana mayor del PP, saque pecho, pida restituir su honor y pida a los que le acusaron disculpa, no es de recibo.  Estarían mejor calladitos, porque el papelón que ha hecho el “molt honorable”, descubierto a través de las escuchas es tan bochornoso que no sé como se atreve a salir a la calle.  Será que los políticos están curtidos con otra piel, diferente de la de los humanos de a pié, y que el sentido del ridículo lo tienen cuidadosamente tapado por epidermis bien engrasadas.

Aun queda mucho por descubrir, a la  trama Gürtel solo se le ha visto la coronilla, tiempo habrá de ver en que queda todo esto.

BLAZQUEZ Y SORAYA.

El arzobispo de Valladolid, Ricardo Blázquez, ha afirmado este lunes que le hubiera gustado haber sido consultado sobre la designación de la vicepresidenta del Gobierno, Soraya Sáenz de Santamaría, como pregonera de la Semana Santa de Valladolid.

Resulta que el Tal Blazquez, considera que la situación marital de Soraya no la hace la mas apta para esta función. Recordemos que Soraya no se ha casado por la Iglesia, y por lo tanto como se supone que hace uso del matrimonio, ya que ha tenido un hijo, vive, según la iglesia en pecado y concubinato.

Pues mira por donde, que esta vez le podría dar la razón al arzobispo, ya que si la Semana Santa es un acto de la Iglesia Católica, lo mas sensato es que los pregones los pronuncie algún miembro afín a ella y no una pecadora como Soraya. De hecho, ya poco se casan los jóvenes, para que para mas inri, venga la vice y de mal ejemplo.

Y el pregón se va a pronunciar en la catedral y con la presencia de todas las autoridades civiles y eclesiásticas, con lo cual, la afrenta es mucho mayor.  Es algo así como si una divorciada que ha abortado, quisiera ser reina de España.

Bueno, pues que no la deje entrar si esto es lo que cree que debe hacer.

O que la case antes como el papa manda.

O que se calle, porque  ¿Quien es el que dice que la Semana Santa es un acto religioso?

Article de Ramon Cavaller Garcia. HISTORIA BIZANTINA DE L’H, LA CONSONANT MUDA.

Història bizantina de l’h, la consonant muda

Unes reflexions dirigides als menorquins:

La lletra H (hac, hache, acca) en llatí antic devia correspondre a un so de la veu, es devia pronunciar.
Les llengües filles de Roma tenen comportaments ortogràfics diferents envers aquesta consonant muda.
Els italians, quan van establir les regles ortogràfiques, la van suprimir completament, ja que no es pronunciava. Així el llatí “Homo”, home, es va convertir en Uomo.
Els castellans l’usen per indicar una antiga F que els bascos no sabien pronunciar, ja que el basc no la té, com no té la V.  Els bascos de la Rioja (les famoses gloses de San Millán de la Cogolla, es consideren les primeres paraules escrites del castellà) quan van aprendre llatí, el van adaptar i simplificar segons  la pronúncia de l’euskera, així, harina, hijo, hacer, etc.
També volgueren conservar la H llatina i així tenim hombre (però amb inconseqüències: huevo, oval; hueso, óseo, etc.)
Jo em deman a quin polític italià li passaria pel cap de ficar-se en temes científics i canviar el sistema de la llengua i reintroduir Huomo allà on s’escriu Uomo.
I què passaria si un polític espanyol llevava la H incorrecta de Huevo per passar a Uevo (del llatí) ovum?
Però els nostres i les nostres polítics/polítiques es consideren amb prou d’aixonses per jugar amb la ciència i ficar-se en coses que demostren el seu atreviment, la seva ignorància i la seva malcriança.
No es podrien ocupar, per exemple, de fer una estació d’autobusos a Ciutadella, o resoldre el problema de les cases abandonades i en estat ruïnós en el centre, o de la barreja de malalts terminals amb els qui no ho són a l’hospital geriàtric de la mateixa ciutat?
Les discussions bizantines no serveixen més que per fer perdre el temps i l’energia de la nostra societat.

Ramon Cavaller garcía
Palma

BRUIXES

Sabeu quin es el problema de les bruixes?

Ni mes ni menys que no ho semblen.  No porten un capell punxut, ni cavalquen damunt una garnera, sinó que van vestides com una persona qualsevol, es traslladen com tots i la seva aparença es totalment comú.
Les seves paraules son dolces i la seva conversa agradable.
Peró de tant en tant, et claven una punyalada allà on saben que fa mes mal. Menteixen dient veritats a mitges i fonaren i fereixen sense profit.  Si, aixi son les bruixes.
No contesteu ni repliqueu mai a una bruixa, vos farà encara mes mal.  Deixeu-la que es dissolgui en el seu verí, que s’esbravi en ella mateixa i t’oblidi de una vegada i per sempre.

La justicia es igual para todos.

Al final lo he hecho, he leído el discurso del rey. Es un deber que me había impuesto. Puedo decir, que no me ha decepcionado, tampoco esperaba demasiado, cuatro obviedades que podría haber escrito cualquier hijo de vecino, y una frase estrella por la que los políticos afines se congratulan.

El rey ha dicho que la justicia es igual para todos. Y la pléyade de súbditos se ha refocilado en la frase, y se ha envalentonado.

Yo, que queréis que os diga, me parece una perogrullada, es evidente que hay una ley y una justicia, no hay -que yo sepa- un código penal para nobles y otro para plebeyos. El problema no es ese.

Lo que debería ser y no es, y si no, tiempo al tiempo, podemos mirar también atrás para ver lo que ha sido, es que la justicia, no SE APLICA igual para unos que para otros. Porque tenemos unos jueces, casposos, carcas, mentecatos y corruptos. Esta es la triste realidad, en un reino donde políticos, los corruptos campan a sus anchas con el favor de muchos votantes necios.

PROHIBIDO CANTAR MAL.

Fa ja molts anys, a sa bodega Victòria, hi havia un rètol que posava:

Prohibido cantar mal
Si usted cree que canta bien,
cante, pero en la calle.

Ho he recordat en veure es Betlem que ha muntat s’Ajuntament a sa plaça Constitució. Quina cosa més lletja, malfeta i esperpèntica!!

De totes formes, como en gustos no hi ha res escrit, suposo que deu haver-hi algú que el trobi preciós. Però a mi, en veure’l, s’antiga frase de la Bodega Victòria, se m’ha capgirat a la ment i ha quedat aixi:

Prohibido montar belenes feos,
Si usted cree que el suyo es bonito,
Móntelo, pero en su casa.

El que passa és que, pel que veig, es nou consistori creu que es carrer és seu, que sa plaça és ca seva i que ses seves creences són ses de tothom.

Sa quarta i quinta accepció de sa paraula “Betlem” al DCVB parla de coses desordenades i malfetes, i sovint es sent sa frase: Quin betlem que has muntat!! en relació a un caramull de despropòsits.

I aquesta vegada, bé ho podem dir, senyors de Dalt la Sala: Quin betlem que han muntat!! , però no tant perquè sigui mes o menys lleig, sinó perquè han emprat malament ets doblers des poble amb sa seva prepotència i arrogància habituals. Han fet allò que no havien de fer i damunt ho han fet malament.

Mirin si ho han fet malament, que al betlem ni tan siquiera hi ha caganer….. potser hi havia molts candidats per donar-li cara… o potser algú de massa evident..

Quo Vadis Ajuntament de Maó??

BABALAISME

Etimología

De babalà, mot emprat en l’expressió ‘a la babalà’, de l’àrab ‘alà bâb Al-lâh, mateix significat (‘sense reflexió, obrant frívolament’), literalment ‘sobre la porta de Déu’, amb un desplegament semàntic del mot bâb en el sentit de ‘poder, possibilitat’, i d’aquí el valor de ‘en poder de Déu, a la mà de Déu’, és a dir, ‘com Déu vol’.

M’ha agradat la paraula de avui a “RodaMots”, lloc que vos aconsello. La desconeixia totalment i -cosa curiosa-, inclòs abans de llegir l’etimologia, intuïa el significat. Serà per la seva proximitat amb “Babau” paraula molt gràfica que crec que deu venir d’un altra banda, de baba, supòs.

La meva reflexió envers d’aquesta paraula es el “parla a la babalà”, cosa bastant comú al nostre temps, jo ho relaciono amb les converses a peu de barra on dos o tres ignorants arranjarien el mon en un tris-tras

Per desgracia, parlar o actuar amb poca reflexió o frivolitat no es una cosa exclusiva dels contertulis de barra de bar amb dues copes de mes o dels taxistes.

El nostre entorn mediàtic i polític està ple de gent que es podria enquadrar dins aquesta definició.

Feisbuc no se’n salva tampoc. Per el meu gust, masses paraules magnifiques que al emprar-se a dojo, cauen en el sac de la frivolitat.

En fi, una paraula mes per definir actituds i maneres de fer i dir que tindrien que ser cada dia menys frequents.

LA GOTA MALAYA

Tengo una gota en el taller, pero creo que no es malaya. Es una gota corriente y moliente, de grifo, esas que persisten inmunes al desaliento hasta rebasar el balde que tengo debajo.

Estuve en un tris de asesinarla. Secuencia de pensamiento:  Buscar la llave de paso, cerrarla, quitar el grifo, mirar si se podia arreglar, no fuera una tontería, y si no cambiarlo.  De momento, y esperando el momento apropiado, puse un cubo debajo.

Craso error.  Poco a poco me fui acostumbrado al golpeteo de la gota, al  tic-tic acompasado, y mira por donde, se me fueron las ganas de quitarla, me gustaba su musicalidad y su cadencia.

Y mi modesta y casera gota, mira por donde, me recordó a la gota malaya. Aquella que se usaba para torturar a las personas haciendo que cayera siempre sobre un mismo punto del cuerpo a una persona inmovilizada y hacerle volver loco.

Creo que hoy por hoy es un método de tortura en desuso. De hecho, no estoy muy al día sobre estos métodos, pero me temo que sea algo para épocas en las que el tiempo no era tan importante. Hoy deben haber métodos mas expeditivos o sofisticados.

Pero no me interesan los métodos de tortura, lo que pienso es que gotas malayas siguen habiendo muchas.

¿Acaso la estupidez humana no es como una gota que nos va golpeando día a día con metodología insistente?

Y asi, cuando hago un alto en mis tareas y me siento a descansar, presto oído a la gota, que me va indicando lo que nos está cayendo…. gota a gota.

Definitivamente, no voy a cambiar el grifo….

VIVA EGPAÑA

El ínclito Bono, ha vuelto con sus tonterías a sacar a la luz las miserias de los españoles.

Ha pedido que el próximo candidato a la presidencia del Psoe sea capaz de gritar Viva España.

Supongo que nadie habrá pensado en mi para dicho cargo, pero por si acaso, decirle a Bono, que lo siento mucho, pero que no cuenten conmigo.

A mi, me cuesta decir Viva España. Y no porque no me guste nuestro país ni porque me sienta anti español, sino porque por desgracia desde hace muchos años , el viva España, lleva implícita la negación de la pluraridad de nuestro país. Se intenta ensalzar España a costa de minimizar las naciones que la componen.

La España de Franco, la que era designada una grande y libre, y consiguió no ser ninguna de las tres cosas, se construyó a base de doblegar personas, lenguas, culturas y sentimientos “periféricos” a los que tildaban de separatistas, anti-españoles y comunistas.

Y pasó lo que tenia que pasar, que la pretendida unión, impidió la unidad, y un país que se podría haber construido a base de potenciar sus partes, se quedó en un país sin mas identidad que el poder político que lo sustentaba y con unas señas diferenciarías folclóricas e insulsas.

España va a morir de españolitis aguda y cretinos como Bono la van a ayudar a morir. Los Borbones, van también a poner su parte. Cuando hayan esquilmado el país, se van a exiliar con la cartera llena, lo que no va a variar su estilo y forma de vida.

Frente a esto, yo sigo reivindicando Castilla, Andalucía, Galicia, y todas las demás ¿Comunidades? como elementos indispensables para conformar un país.

Una república federal con vocación de unidad, fraternidad y solidaridad.

SA CADENA DE’N GOMILOTA.

M’agrada aquesta història, és a dir, m’agrada en Gomilota, per a mi és l’exemple d’un tipus de persona, un poc bona, un poc ximple, un poc llesta, i sobretot, molt pràctica en la seva poca capacitat intel·lectual per sobreviure en un món on la majoria són més llestos que ell, però potser, no més feliços, perquè la seva filosofia de la vida els hi permet ser així com són, sense malícia ni mala idea.

 D’en Gomilota en sabem poc, a jo el que em va contar s’història no me’l va descriure, però me l’imagino gros i malgarbat, fort però sense ser massa conscient de la seva fortalesa. Al terme i a la fi, els malnoms defineixen la persona, i per qualque cosa li deien en Gomilota.

 Resulta, i ara ja vaig per la història, que el nostre personatge anava moltes vegades al migdia a fer es ginet a Es Dinaret, i allà feien broma i arranjaven el món parlant de les seves petites coses.

 I ja es sap, a vegades els hi agradava entatxar els companys i riure un poc a costa dels altres. Ja sabem que si pots demostrar que l’altre és un poc ase, tu en surts afavorit en la comparació.

 I en Gomilota lluïa una cadena molt polida de la que es veia que n’estava molt orgullós, no en va la duia un poc baldera i fora de sa camisa perquè i tothom l’hi veiés.

 I un dia, un dels amics, li va esmentar la cadena dient que era molt polida i ell va riure content i la va acariciar lleument com feia moltes vegades, n’estava orgullós de la cadena.

 Però en Pepe “es guajavo” que sempre fotia canya va dir en to despectiu:

-Si, si, molt guapa, llàstima que no sigui de plata.

 I ell, que per de plata la tenia, va contestar tot d’una que sí, que era bona que ell ho sabia, que havia sigut de son pare i que era bona.

 Es va començar una discussió, uns deien que si, altres que no, ja es sap que en aquestes situacions tothom vol dir la seva, i es van acalorar tant que al final van decidir anar a Can Sintetes que era tot just davant d’es Dineret per demanar-li la seva opinió. En Sintetes, venia articles d’òptica, ulleres i altres coses i es suposava que d’açò en sabia. També era de sa seva colla i un poc enfotón.

 I mentre en Gomilota li ensenyava la cadena, els amics, per darrera, li feien senyes que digués que no, que era d’alpaca o d’un altre material més flac.

 I s’òptic, es va posar sa lupa a l’ull, fent una ganyota perquè se li aguantés, va inspeccionar la peça durant una bona estona, i va alçar es cap i va dir que era falsa.

 En Gomilota va quedar molt disgustat, i no només per la falta de valor de la seva cadena sinó perquè tothom se’n fotia d’ell dient-li que l’havien enganat.

 Passats uns dies, els companys del nostre amic, -perquè tots ja sou amics d’ell no?- van comentar entre ells que no estava be mantenir-lo enganat, no fos que tirés sa cadena a un femer, ja que tots sabien que era bona, i van convenir amb en Sintetes que hi tornarien anar i que aquesta vegada el veredicte seria un altre.

 I van fer venir be tornar a la discussió sobre el material de la cadena amb un altre que no hi havia estat el dia abans, i després de tornar a dissentir uns i altres, van tornar al rellotger perquè tornes a mirar la peça.

 Així ho van fer i aquesta vegada el amic posat a pèrit, va dir:

 -Aquesta sí, que és de plata, només s’ha de veure el seu pes, i tornant-se a posar la lupa a l’ull, la va a tornar a mirar mentre en Gomilota aguantava s’alè, i va certificar que sí, que era de plata.

 Van tornar al casino a seguir amb els ginets, tots contents, uns per la broma que havien fet, i l’altre perquè en podia tornar a estar ben orgullós del regal de son pare.

 Però com la gent és dolenta i a vegades no els hi basta la broma, sinó que volen seguir furgant en la ferida, i la història de l’engany ja era motiu de comentaris a la Barra, al Rosabel i a Can Mica, uns altres van repetir l’historia i el mateix pelegrinatge a can Sintetes, el qual, una vegada deia una cosa i altres una altra, tot fent veure que no era la mateixa peça la que li duien.

 I en Gomilota, que era pacient i tranquil, cansat ja de tanta discussió, un dia, quan una vegada més li demanaven sobre la cadena, va contestar:

 Mireu, aquesta cadena té dies.

I va donar la discussió per acabada.

 I així, ho va pagar sa cadena el que havien provocat els amics, i tots van quedar fotuts, perquè no podien seguir fent broma, i ell content per que s’havia acabat la història.

 I així, quan una cosa a vegades és d’una manera i altres no, és diu que “Te dies, com sa cadena d’en Gomilota”