UN REGAL ENVERINAT

Érem a l’hospital, el meu pare estava ingressat una vegada més. Estava fotut, era evident, encara que tenia una estranya capacitat per empitjorar o millorar segons li convenia. La meva mare i les meves germanes, estaven esvarades, pensaven que estava en els seus darrers dies, encara se’l creien, malgrat les vegades que s’havien equivocat en els seus pressentiments. Les persones es creuen el que volen creure, segons el seu enteniment, i elles haurien de saber ja que el pare era un mestre en enganar els metges i fer-los fer el que ell volia.

Crec que el fet de sentir-se feble i a l’ hospital li donava alegria al cor, el feia sentir-se més acollit i més estimat. Era un de tants episodis de la seva història clínica. El que estava clar, era que tenia moltes coses que no li rutllaven com calia al seu cos, però que d’alguna manera coordinava el seu estat físic amb el seu estat anímic.

Aquell dia,jo  estava assegut al costat del seu llit i em va dir, amb veu trencada, que volia que jo em quedes una col•lecció de monedes antigues que ell tenia. Era com el darrer desig d’algú que es sent o es vol sentir morir. Em va explicar que algunes tenien valor, però que d’altres eren falses, i que no volia que ningú pogués enganar a altres amb aquelles monedes.

Em vaig sentir afalagat quan va dir que sabia que jo no enganaria a ningú i que per açò volia que fossin meves. Amb la seva decisió semblava que descarregava la seva consciència d’un eventual engany.

M’ho vaig prendre amb molta cautela, perquè sabia que ell no era un col•leccionista en el sentit de la paraula, no era un investigador a la recerca de monedes estranyes o antigues, sinó que el que tenia ho havia estat comprant a venedors de poc fiar que es trobava a les barres dels bars.   De fet estava pràcticament segur que tot el que tenia era fals i que li havien endossat a cop de “ginets”.

La meva mare que hi era present, callava. Mal senyal, quan ella callava era que desaprovava el que sentia. Es va limitar a posar la cara agre, de persona superada per les circumstàncies.

No se’n va parlar mes de l’assumpte, i al cap d’uns dies, el pare, va partir cap a casa amb l’alta a la butxaca i sense que els metges poguessin dir res de nou sobre el seu estat de salut. Però el primer dia que el vaig visitar a casa seva, va treure de l’armari una caixa de llenya on hi havien guardades les monedes juntament amb una llista feta a mà, una mena d’intent inacabat d’inventari del contingut. Me les va donar, repetint-me els advertiments de que n’hi havia de falses.

Paroles. Palabras, Paraules,Wörter, Words, Perkataan.

Jo tindria uns dotze anys, ja que encara anava al institut vell, i estalonats al “Polo”, que era com anomenàvem al mirador que dona al port des de la plaça de sant Francesc, un amic i jo, parlàvem.

Recordo com si vos ahir que ell m’explicava que a casa seva no tenien televisor, perquè era una despesa inútil donat que en poc temps arribaria el televisor en color i llavores ja el comprarien.

La resposta devia ser a algun comentari meu, que no recordo, sobre el que havíem vist a casa a la tele la nit anterior.

Eren temps del Telefunken “Cruz del Sur”, aquell que no tenia sincronia automàtica,i cada dos per tres ens teníem que aixecar per fer corre la rodeta i estabilitzar l’imatge, i que davant les diputes sobre qui era el que s’aixecava, el meu pare el va canviar per un model mes avençat que ja no feia pipellejar el que veiem en els moments mes interessant.

El que volia remarcar es que donat que fins el 1975 no van començar a regularitzar la televisió en color al nostre país, i que la conversa esmentada devia ser per l’any 1962, tindríem que dir que el meu company no tenia precisament el dot de la profecia.

Jo no li havia demanat el per que no tenien televisor a casa seva, però ell es va avençar donant unes explicacions que no calien i que eren bastant inversemblants. Tenia molt interes es que jo sabés que no era per falta de cales que no tenien tele, sinó per que eren molt intel·ligents i previsors.

Perquè recordo ara en aquest moment aquella conversa de fa prop de cinquanta anys?

En va venir a la memòria escoltant les paraules del molt miserable president Camps mentres presentava la seva dimissió. Assistia a aquella glopada d’excuses absurdes, acusacions siderals i lamentacions personals, i pensava: Paraules, paraules, tothom els empra, molts les prostitueixen, i moltes vegades, en tost de emprar-les per dir el que pensem, ho fem per dir el que volem que els altres pensen de noltros.

Com el company de la infantesa, que em va deixar completament convençut del contrari que volia que jo cregues.

Per que el sedas el te que posar el que escolta, posar-les en solfa si cal, esbrinar las veritats o mentires que amaguen, o les intencions del que les diu, i sobre tot, pensar que les persones no s’avaluen per el que diuen, sinó per el que fan.

EDUCACION SEXUAL

Yo no tuve educación sexual en casa. Simplemente, de eso no se hablaba. Es más, un día, me encontré con que mi madre ya no entraba en la ducha para ayudarme. Yo aún no había descubierto la vergüenza de estar desnudo, pero me di cuenta en seguida que si, que eso era algo intimo y privado. Aquel día ya fui mayor.

Un sábado por la tarde, mi madre me dio unos folletos sobre concepción y sexo, esto de la semillita y papá y mamá. Me los guardé con la promesa de leerlos.  Lo hice a escondidas, me daba vergüenza hacerlo en presencia de los otros. Luego me pasé dos o tres días preocupado pensando en lo que le diría a mi madre si me preguntaba sobre los panfletos. Nunca lo hizo, y yo respiré tranquilo.

Eran tiempos oscuros, de represión en todos los sentidos, las tetas eran pecaminosas, y la piel totalmente subversiva. En el cuarto de baño, uno se cerraba a cal y canto. En el de casa, había dos puertas y por tanto dos pestillos. Leíamos en la biblioteca, la revista París Match , incluía a veces, algún anuncio de mujeres en ropa interior. Y en la gran estantería del Espasa Calpe, buscábamos palabras como puta, coño, pecho. Aprendí que había pechos, antepechos, pezones y aureolas mucho antes de ver alguno, -lo que en una casa con tres hermanas, no es poco mérito-, y en los dibujos de la enciclopedia, las tetas aparecían en blanco y negro,  con su amplia ramificación venosa.

Recuerdo con especial cariño una escena en la calle Hannover, en la esquina de la pastelería Vallés, era invierno, porque a media tarde ya no había sol y las farolas de la calle estaban encendidas. Con varios amigos comentábamos sobre la familia XXX que tenia diez hijos. El comentario era que sus padres habrían follado ya ¡¡diez veces ¡¡. Vaya escándalo ¡¡ Vaya  “jartá ” de follar.

En aquella época nos juntábamos en la calle después del cole para construir aviones de papel y hacerlos volar. Los que volaban mejor eran los que se construían con unas hojas pautadas para música que eran un poco más gruesas que las de libreta.  El futuro, sentado en una nube se cachondeaba de nosotros con la Play en su regazo.

Nosotros, tendríamos también que habernos reído del “futuro” y de los niños que no serian capaces de divertirse con una hoja de papel.  No teníamos la play, pero teníamos la calle, eramos los amos de las aceras y de los adoquinados tramos, por los que, de vez en cuando, nos dignábamos dejar pasar a algún coche.  A pesar del ventoso invierno, íbamos con pantalones cortos ,calcetines largos y una especie de chaqueta que llamábamos “Belbetón” o al menos, así sonaba. Las niñas, al menos tenían sus leotardos, inmundo invento que impedía atisbar para intentar verles la bragas.

Bueno, volviendo de Úbeda, creo que el tema era sobre la educación sexual. Aquella que no tuvimos. De todas maneras, yo estoy en contra de una educación sexual como una asignatura que hay que impartir. Creo en la educación de la persona en todas sus facetas, y como tal totalmente interconectadas. No se puede coger a un niño y decirle: ahora vamos a estudiar el sexo, para a continuación ir a por las matemáticas. El sexo es inherente a la persona y forma parte de ella misma.

El problema no era que no hubiera una educación sexual, sino que se excluyera el sexo de la educación integral que debe tener cualquier niño.

Todo lo que se esconde, lo que se evita de las conversaciones y de la vida familiar, aparecerá algún día, de alguna manera, en cualquier esquina de una pastelería. Y lo hará de una manera tergiversada e incluso a veces perversa.

El sexo no es malo, no es pernicioso, no es algo a esconder, es algo a vivir, es algo natural y propio.

El sexo que se vive en libertad , es el que no duele, que no corroe, el que ayuda a vivir.

Por cierto, ¿Esto de que los curas y obispos nos quieren enseñar sexualidad, debe ser una broma no?

Pare

Demà farà vuit anys que vas morir, pare.

Sempre ens vam estimar, mai ens vam entendre.

No vem ser capaços de mantenir portes obertes de diàleg i confidencies.

Jo no crec que els pares hagin de ser els amics dels seus fills, son mes que això, han de ser el que són, pares, i han que poder rallar des d’una mateixa alçada, no hi ha un pedestal per al pare, i un tabalet baix per al fill. S’ha de rallar amb el fill de tu a tu, sense embuts ni amagar res, sense voler fer veure que els pares ho fan tot bé i que els fills, tenen en l’obediència el seu primer deure.

La humiltat, el confessar las pròpies debilitats, el demanar ajuda, consell, també formen part de la rel.lació entre un pare i un fill.

I aixó te que ser bidireccional, d’anada i tornada.

I a nosaltres, pare, ens va faltar això.

Recordo un dia, quan jo jugava a pòquer als baixos dels” Jardins Infanta” amb companyies tèrboles, sabent que ho feia malament, que aquell camí no era bo, amb continus propòsits de deixar-ho.  Aquell dia vaig estar a punt de dir-t’ho per demanar-te ajut. Devia diners, no molts, però pensava que era millor pagar i deixar el joc que tornar-hi per recuperar el que havia perdut.

No vaig ser capaç, en l’últim moment les paraules es van quedar a la gargamella. Al final, me’n vaig sortir per un altre camí i va imperar la cordura, i vaig deixar aquells amics, però hi hauríem  guanyat tots dos si haguéssim pogut parlar-ne i ajudar-nos. Sortir-ne sol de un entrebanc es positiu, pero haguera estar millor ver-ho junts.

Tu tampoc vas estar massa fi les vegades que necessitaves ajuda. La teva malaltia va ser cruel i jo hagues estat feliç de poder lliutar amb tu, pero et vas tancar en banda intentant sortir-ne sol, vas preferir callar i no confiar en mi per donar-te un cop de mà.

Noltros vam progressar poc en la feina d’ anar aprenent, tu a fer de pare i jo a fer de fill. Aquesta assignatura no la vàrem aprovar, però no hi va faltar gaire, va ser una llàstima, ens faltava tant poc…

 

EN “JAUME SEU”

En Jaume era un home esgarrat, tenia les cames mig atrofiades, i un braç inútil replegat contra el cos. Per completar la imatge, us el podeu imaginar, calb, prim, petit, sense dents i amb una baveta que li sortia per la vora del llavi.

Però el que realment sobtava d’en Jaume era que es desplaçava pel carrer arrossegant el cul per les aceres, és a dir, com el seu malnom indicava era en “Jaume seu”.

Portava una espècie de culera de pell per tal de protegir-se del contacte amb el terra, lligada damunt les cuixes, i a la mà bona, un tros de llenya amb un ansa de pell que li permetia estalonar-se per fer la “culada” i avançar..

I així era com es desplaçava en Jaume, culada a culada, amb les cames arrufades i fent força amb la fusta de la mà contra el terra.

Es passava la jornada a la cruïlla entre S’Arravaleta i el Carrer Nou, a l’acera del Banc Central, davant l’American Bar. Allà venia els cupons dels cecs, i xafardejava sobre tothom que transitava pels que eren els principals carrers del Maó dels anys cinquanta.

Quan tenia que anar un poc enfora, cridava a algú que passava i li demanava ajut. Molts no li feien ni cas, la majoria fugia d’ell, cosa que provocava la seva ira i el consegüent insult. Però sempre hi havia algú que l’agafava pel braç bo i carregava amb ell que s’ajudava prou poc amb les seves cames tortes.

En Jaume venia cupons com a mitjà de subsistència, i tenia molt mala llet. Un defecte a la parla, feia que es fes difícil entendre’l. Es podria dir que només emetia crits més o menys coherents.

No puc dir l’edat que tenia, semblava molt vell però no ho devia ser tant, de fet el que més li picava era el sexe i solia “piropejar” a totes les noies que passaven a la seva vora, a algunes les cridava perquè s’acostessin, però poques s’atrevien. Nomes les que no el coneixien, perquè li costava poc passar de la lloança a l’insult, i era sovint groller. A las que veia fumant els hi deia putes, i si alguna portava una faldilla curta, es tombava, basculant sobre la culera com si fos una baldufa . Des d’aquella postura intentava veure les calces de la noia.

Deien d’ell que els diners que van arreplegar en una subscripció popular per comprar-li una cadira de rodes, se’ls va gastar en putes, i que per això tenia que anar de cul. Jo no se si es veritat, però no m’estranyaria gaire.

Desconec la vertadera història d’en Jaume, potser aquestes línies serviran perquè algú hi pugui aportar més que jo. No sé si la seva discapacitat era de naixement o fruit d’algun accident, en tot cas la reacció enfront d’una minusvalidesa física és diferent segons les persones. Recordo el cas d’un noi que despatxava a una botiga i que era amable, servicial i atent amb tothom. Una malaltia el va portar a la ceguesa en poc temps, i es va tornar irascible, antipàtic i ofensiu.

Moltes vegades tenim tendència a culpar de les nostres desgràcies als altres o a la societat, como si els altres tinguessin la culpa del que ens passa. En canvi hi ha persones que son capaces, malgrat el seu defecte físic, d’estar en pau amb el món i d’afrontar amb valentia i sentit positiu la lluita contra les adversitats.

I a en Jaume seu, jo el recordo així, exigint a la gent ajut i maleint als que el defugien. Remugar, insultar i gemegar com a forma de comportament diari, és, sens dubte, una desgràcia més a afegir als defectes físics.

Després de molts anys d’ arrossegar el cul per terra, li van aconseguir una cadira de rodes, va canviar la posició, però no de caràcter ni va perdre la mala bava. Seguia necessitant que l’ajudessin a desplaçar-se i demanava a qualsevol que empenyés la cadira. El que no ho feia era escridassat e insultat.

Suposo que dels anècdotes que conten d’ell, n’hi deu haver uns de certs i d’altres no. Conten que una vegada, uns nois el van estavellar contra la lleteria del cap de cantó de S’arravaleta mentre feien corra la seva cadira. Els crits i els insults es devien sentir fins dalt la Sala.

En fi, Jaume, durant molts anys vas ser un component més dels carrers, formes part dels meus records d’infantesa, aquests que es queden gravats per a sempre. És evident que els temps han canviat i que avui en dia seria impensable veure algú així. D’alguna manera, vas aconseguir que no et tinguessin llàstima, i açò estaria bé si no fos perquè el sentiment que ens inspiraves era més aviat el de rebuig. Jo segueixo pensant que la incapacitat motriu no era el pitjor dels teus defectes…

Germans

Al Facebook, l’altre dia demanaven penjar un escrit en que donaven gracies a tots els que tenien germans en els quals se n’havien estalonat alguna vegada. M’hagués agradat poder copiar aquest escrit i posar-lo al meu mur, però la hipocresia no es el meu fort i de les mentires en fuig tot el que puc.

Els germans, neixen a la mateixa llar, reben la mateixa educació i atenció, però no sempre la seva relació es prolonga mes enllà de la etapa de la infantesa i joventut.

Algunes persones pensen que la sang te una força especial, jo ho dubto. El que te mes força es la relació diària, el conviure el pas a pas, la lluita per l’amor.

A mesura que ens feim grans, cadascú forma la seva família, la nova llar. S’incorporen altres persones que seran la parella dels que eren els teus germans i que anidaràn un altre nucli familiar en el qual naixeran no nomes noves persones, sinó també altres complicitats, altres ideàs i altres maneres de veure la vida.

En un principi el que es vol es continuar la relació amb els germans i las noves incorporacions, la teva i les altres, i estic segur que moltes vegades s’aconsegueix i això es fantàstic.

Però altres vegades la germanor perd força dia a dia, i l’allunyament es evident. Les discrepàncies ideològiques i existencials, guanyen a vegades la partida, i podem dir allò tan comú a la nostre illa, “Som germans, però no mos feim gaire” o per contra: “No som família ni res, però sempre mos hem fet molt”

I com en les relacions personals, el “fer” es important, perquè la seva alternativa es el distanciament.

Durant molt de temps, aquesta situació d’allunyament de les meves germanes em dolia i em preocupava, veim lluitar molt, na Cristina i jo per canviar aquesta dinàmica, moltes hores invertides en fer l’arros de dissabte al que hi eren tots convidats, sempre sense reciprocitat, perquè estava clar que les tres germanes tenien minyona fitxa que els hi feia el dinar cada dia a casa seva, i no estaven dispostes a arromangar-se el cap de setmana.

Al final, només fa quedar el sopar de nit bona, fins que vaig dir prou, que d’hipocresies les menys i que no estava dispost a fer la pantomima de família feliç una vegada al any.

I així estan les coses, es un fracàs, sense cap dubte, però a vegades es millor assumir-los que amagar-los davall s’estora.

Sense retrets, ni amargor, la tristesa d’acceptar la realitat i donar gracies cada vegada mes, per la relació amb els meus fills i la meva dona.

I a ells, als meus fills, dir-lis que jo lluitaré sempre perquè mantenguin la seva germanor i amistat, amb la col·laboració de les seves parelles, per suposat.

QUATRE CADIRES VELLES

Avui hem llençat quatre cadires. Feia anys que estaven tirades al soterrani de casa, i avui les hem aparcat a la porta de casa esperant l’arribada del camió de recollida de l’ajuntament.

Totes les coses alguna vegada han estat noves i les hem estrenat amb il·lusió. Quan veig algun estri vell i malmès tirat pel seu propietari, penso que alguna vegada algú el va triar i comprar o el va construir amb mans expertes.

Aquestes cadires les vam comprar juntament amb una taula que encara deu ser a la cuina del pis on vivíem. Les vaig triar d’un catàleg perquè tenien la mida justa, van arribar apilades de dues en dues, amb olor de nou, i recordo haver-les desembalades amb pressa per poder-les veure.

En aquells temps els al·lots encara eren petits, i ja que no podíem fer-ho al migdia, perquè menjaven al col·legi, al vespre ens asseiem a taula junts a sopar, cada dia a les nou. La cuina era petita però amb les cadires estretes, ens hi col·locàvem tots quatre.

És per això que m’ha fet pena al tirar-les. Enyoro els dies quan encara tenia els nens a prop, i els podia reunir a casa per sopar i compartir las cuites del dia. Elles, amb el seu cromat ben llustrós i l’skay net i polit, feien la seva feina.

Aniran a morir a l’abocador, o algú les podrà rescatar i arranjar-les perquè puguin fer servei algun any més? No ho sé, però el cert és que no es podien quedar per sempre tirades en un racó.

Bona sort estimades, que sigueu felices al cel dels estris. Heu fet la vostre feina amb dignitat, encara que aquesta hagi estat aguantar culs.

El Libro de España. Primeras páginas.

si

Si alguien pudiera pensar que el libro es una manipulación burda y tosca, está equivocado.  Se alecciona desde el sentimiento y la transgresión de la verdad para hacerla girar en la dirección deseada.

Fijaos en el párrafo:

-Tu sabes que mataron a nuestro papá en Madrid, y tenemos que ir a…

-A vengarle.

-¿Que se yo? A rezar en su tumba si es que existe y a trabajar por la causa de los buenos españoles.

La palabra “buenos españoles”, será repetida en muchas ocasiones, es una alusión a otros, que por deducción, serán los malos, una dicotomía folletinesca y falaz, los protagonistas, con los que se identifica el lector son los buenos.   Los nuevos escolares están en esta categoria.  Otros, los malos, mataron a nuestro papá en Madrid.

Y no deja de ser curioso, en la católica España de la posguerra, que se apueste de una manera tan sibilina por la venganza, sin pedirla expresamente, lo que incumplira los preceptos religiosos, sino dándola por supuesta, no negandola, sino sugiriendola.  Lección sublime de hipocresía.

Nuevo párrafo significativo:

Gracias a su calidad de francesa, logró salir con ellos de aquel infierno del Madrid rojo, en el que se hubieran muerto de hambre…

Nuevamente, la perversión de la verdad.  Madrid, fue asediada y bombardeada por el ejercito franquista, convirtiéndolo en un infierno, y condenando al hambre a sus habitantes.  Pero el autor del libro, invierte los términos, y para él, el causante del infierno y el hambre son los rojos.  ¿Y quién impedía salir de Madrid a dos niños?  No se necesitaba ser Francesa, pero interesaba decir que el único apoyo que tuvieron en el “Madrid rojo”, fue una extranjera.

Y la nostalgia de la patria como hilo conductor del regreso de unos niños, marginando incluso el recuerdo de la abuelita que les esperaba en Sevilla.

En fin, os dejo estas perlas por hoy, no os voy a escanear todas las páginas, pese a que ganas no me faltan, pero si algunas especialmente significativas de esta habil manipulación de sentimientos y sucesos.

El Libro de España. Primeras impresiones.

Ya está en mis manos, un mensajero de MRV, me lo ha traído esta mañana, veintiocho con sesenta de reembolso, una firmita y el DNI.

Lo primero que me ha hecho gracia es que el nombre del antiguo propietario estaba no solo escrito en la primera página, como solía hacerse, sino también en la portada.  Beatriz Collaut Valera.  Paseo por san google y veo que es la hija de un notable arquitecto y escultor de Madrid, y que no se que de una placa del Cristo de la Agonía.  Clases pudientes habemus, por lo visto.

Luego al abrirlo, veré que está subrayado en algunas páginas, sobre todo en los nombres de los famosos que se mentan en el libro.  Pero veo que es solo en las primeras páginas, es lo que pasa, uno empieza el libro con mucho interés, lápiz en mano, y luego se va cansando.

Me da un poco de no se que, leer este libro que fue de otra persona.  Siento un poco de complicidad con Beatriz, a la vez que me parece que estoy metiéndome en sus intimidades, como si rebuscara en sus cajones.  Siguiendo en Google, he encontrado que en facebook, está la que podría ser una hija , pero voy a parar aquí, no tengo interés en contactar con ella, ni que sepa que existo.  Pienso que quizá, alguno de los libros escolares míos,  estarán en manos de algún librero, estos que practican la propiedad distributiva de lo viejo y usado. La única ventaja que tengo  es que debajo de mi cama no hay ninguna medalla del Cristo de la Agonía.

En la contraportada y primera página, una relación de libros de la Editorial y un lema:

“Casa editorial consagrada a la mayor dignificación del libro escolar.”

Empezamos bien, editorial consagrada a dignificar libros escolares.  Pero claro, si es una “dignificacion mayor”, debe estar justificado. A lo mejor hay también las hay menores, no lo se, yo de eso no entiendo. Además, no son palabras de mi agrado, yo preferiría hablar de rigor histórico, lectura amena, claridad de exposición de ideas. En fin, es “su” lema, por más que yo piense que algún interés pecuniario también habría.

En la antepágina del capitulo primero, el NIHIL OBSTAT. Firmado por el censor Vicente Tena, canónigo.  Un poco más abajo, ciudad y fecha:  Huesca 27 de Abril de 1951, la orden de imprimir por el obispo de Huesca, un tal LINO, que actúa, al parecer por mandato de (Lo pongo tal como viene):

S.E. Rvdma El Obispo,

Mi Señor,

Dr. R. Bonet y Llach

CANC. SRIO.

Dando por conocido lo de suexcelenciareverendísima, necesito que alguien me traduzca lo de “canc srio”

Y una cosa de la que no me había dado cuenta.  ¡¡No hay autor¡¡  Nadie firma el libro.  El autor, que lo debe haber, no sale, no aparece. Ignoro si es por modestia, por imposición, por tratarse de un trabajo colectivo o por darle un origen divino al libro, pero nadie se hace responsable de sus historias.  Quizá se pretenda que sea una voz en off, como la del NO-DO, la que vaya aleccionando al lector y guiándole por sus veredas.

Os dejo, tengo que seguir leyendo, los protagonistas están llegando a las vascongadas.

Educación para el Franquismo.

Lo he encontrado. Aún no está en mis manos, pero MRV mediante, en unos días me va a llegar.

Las maravillas de Internet, me han permitido hurgar en una librería de Segovia, “Torreon de Rueda”, en la que me indican que lo tienen y que me lo van a enviar.

Mi reconocimiento al magnifico sitio de recuerdos de EL DESVÁN DE RAFAEL CASTILLEJO

Ha sido difícil dar con él, porque con solo una idea de la temática y el nombre de uno de los protagonistas, no es fácil encontrar el libro. Pero ahora ya no se me escapa, aqui o en otra parte, lo conseguiré.

Se titula “El libro de España”, editorial Luis Vives 1951.  Era el libro de lectura de mi escuela durante mi infancia.  Calculo que tendría unos siete u ocho años, y en clase, leíamos cada día un capitulo de este libro.

¿Porqué hace años que lo busco, y porqué me ha quedado tan grabado en la memoria?

Quizá la primera pregunta sea consecuencia de la segunda, y no hay respuestas para los recuerdos que se niegan a desaparecer.  Simplemente, están ahi, y no se mueven.

Quizá al leerlo me va a decepcionar, porque la realidad siempre es mas débil que la memoria, y me estoy preparando para esto, pero el temor no debe quitarnos la curiosidad por releerlo.

El flash que se resiste a irse de mi mente es el de dos hermanos huérfanos que recorren España, y en todas las provincias, encuentran, buenos vascos, buenos maños, excelentes catalanes, y en general, buenas gentes que les ayudan en la búsqueda, creo que de sus abuelos.  Es un libro en que se elogia el carácter español con todas las peculiaridades locales.

Según he leído, este libro se publicó por primera vez durante la dictadura de Primo de Rivera, y fue ya libro oficial en las escuelas.  El franquismo, lo remodeló para adaptarlo a su modelo de España, y lo mantuvo en las escuelas como medio de formación infantil.

Quedan unos días, os prometo manteneros informados, sobre todo ahora que la “Educación para la ciudadanía” está tan de moda.