UN RESTAURANT PECULIAR

I en aquest restaurant, et donem menjar, també per la boca.

Aquest era el retol que hi havia a l’entrada del restaurant.

Ens va estranyar un poc, ens vam mirar a la cara sorpresos, sobretot per el «També», i encuriosits, hi vam entrar.

I al entrar, la pregunta al cambrer que ens va atendre i ens va portar a la taula era obligada.

Per on mes et donaven menjar? No fos que ens trobem una sorpresa.

El cambrer, somrient, que ja estava acostumat a la pregunta, va respondre:

La boca es el menys important per menjar, només es un orifici com altres que tenim al cos.

I va anar especificant; el paladar, la llengua en totes les seves parts, el nas, la vista, també el estomac, al tracte intestinal i també el cul perquè no causi molèsties tampoc al evacuar.

Però hi va haver una cosa que em va sobtar, era la delicadesa amb la que en Manolo, així va dir anomenar-se el cambrer, pronunciava cada una de les parts del cos, com si es recrees en cada una de les parts del cos, amb un accent lleugerament diferent al parlar del cul.

I després, mentre duia l’aperitiu va seguir amb la seva explicació.

Al nas, no només es pot accedir a traves de les foses nasals, si no que hi ha un «retronasal» que es com anar-hi per darrera. S’ha entès?

Si, si ho havíem entès perfectament. Ens sentíem com si mai haguéssim menjat a la nostra vida.

Érem pocs a la sala, per tant, cada vegada que en Manolo passava devora nosaltres, en deia una de nova.

Sabeu per on gaudeixen els nadons la llet de la seva mare? I sense esperar resposta va dir, per les galtes.

Devia ser per la part de dintre de les galtes, pensava jo i instintivament vaig notar que feia amb la boca com si xucles alguna cosa.

Vaig provar de fer anar la cervesa a les galtes, i me va agradar, però era lleugera i el glop se’n va anar sense avisar al fons del paladar, per la qual cosa vaig demanar un vermut negre.

En Manolo al dur el vermut, en va mirar rient i comentant, ¡Ai mamón¡

I si, efectivament al fer un glop, anava per la geniva sobre les dens, passava per les galtes i es repartia per tota la boca abans de anar cap avall per la gola. Va ser un viatge divertit, i suposo que es devia notar, per que la meva dona em va demanar en que pensava, que posava els ulls en blanc.

I jo, pecador, pensava en una mamella. El vermut es tindria que servir en mamella, i la meva dona me va a mirar amb mala cara.

Li vaig explicar tot el que pensava i sentia, i els ulls se li van obrir, però ella en tost de demanar un vermut va voler un «Benedictine», supòs que per allò dels capellans, dels frares que el van inventar.

Va fer un glop, va tancar els ulls, i va assaborir poc a poc posant uns morros junts i cap endavant que vaig estar a punt de oblidar que estava a un restaurant i rodejar la taula a donar a aquells llavis el que demanaven.

Ens van portar la carta.

Era curteta, sorprenent i a la vegada amb els preus molt baixos, convidant a menjar mes de dos plats, però, ja sabeu, jo que venia a menjar un entrecot, el primer que vaig pensar era si encara quedaríem amb gana.

I en vam demanar tres cada un.

Quina mania tenen els humans de sortir atipats sense poder dir ni peix frit. ¡¡¡

I ens va fotre fora del restaurant.

EL MEU CAMÍ

El meu camí, no ha de ser sempre baixada,

però necessito pujades suaus,

tampoc el vull sempre pla i recte,

els revols ens obren nous horitzons.

El que si vull tenir es sempre la ma amiga,

la que estima i acompanya,

la que a vegades estreny, compartint dèria,

la que en altres quasi no enganxa els dits,

deixant aquell contacte estimat,

aquell fort ancoratge de les puntes dels dits.

Necessito la visió de les pedres de la terra,

sense tenir que baixar el cap,

sempre mirant l’horitzó,

al que no hi vull mai arribar,

Perquè el que em dona vida és el camí.

La Seducció del bisbe de Ulldecona.

-L’altre dia, mentre me dutxava sentia una cosa aquí al cor, i aquesta cosa pujava i baixava i no em deixava tranquil·la.

-Filla meva, el temps del bany te que ser curt i només per netejar-se, res de pensar, res de tocar mes del imprescindible, açò que fas no està be. Tens que demanar perdó per el que fas.

-Si, pare, ja ho se, però jo no faig res dolent, només es que aquí (i es va tornar a senyalar davall del pit, tot aixecant-lo ) me fa com una punxada molt forta.

El bisbe no sabia que dir, ja que la conversa era al confessionari i a mes havia descobert que la senyora tenia uns pits molt ben plantats.

A mes, els pits eren la seva debilitat, a vegades era incapaç de desviar la mirada davant de un escot era una mirada fugaç, no el descobrissin, però que el deixava completament esvarat.

Ell es justificava a si mateix pensant en el pit de les mares, de la seva mare i l’instint materno infantil, per la qual cosa no es sentia culpable i procurava acostar-se a les senyores ben armades.

Ella va començar a venir cada dia al confessionari.

Li contava coses de la seva vida, dels seus fills, de les seves pors i de les seves novel·les.

Ella escrivia novel·les eròtiques i defensava el erotisme com una forma natural de viure.

Veritat que es mes suggerent ensenyar un poc el pit per l’escot que veure una dona amb els pits al aire ?

I com acompanyava la frase baixant-se un poc el Jersey que ja per si tenia un bon escot, ell, ni siquiers podia contestar, estava completament embadalit per aquella dona i per aquell pit blanc com la llet que mig apareixia i després se’n anava.

I va començar a somniar en ella els vespres i al matí es tenia que canviar el pijama perquè havia tingut ejaculacions nocturnes.

Ella, al confessionari, simplement li contava les vivencies de cada dia, però algunes eren pujades de to.

-Va venir un jove molt agradable a arreglar el televisor i era tan ben plantat, tan guapo, ni un dit de grassa.

-El Bisbe es movia inquiet a la cadira.

-Es que una no es de pedra, te les seves necessitats, i clar amb la mort del meu marit.

-I com va acabar amb el reparador de teles.

-Res, era un covard, mira que mi vaig posar prop per veure el que feia, que duia dos botons descordats de la camisa, però res, ni cas.

Deu et va salvar de la temptació.

No va fer Deu els pits de les dones i els membres dels homes i les…

-Para ja, no diguis el nom de Deu en va, ja sabem que totes les coses les va fer Ell.

-Si, va dir ella, inclòs la picor, i es va posar a gratar-se l’entrecuix, i ell, no veia la ma encara que alces un poc el cul del seient.

En sortir del confessionari suava com un bou. I l’erecció no baixava, sort de la sotana.

I un dia, no va aparèixer per confessar-se i ell després de esperar una estona, va anar cap a la sagristia.

Ella estava asseguda a una de les butaques,

Duia un vestit de flors, amb un cinturó molt estret a la cintura i una falda de ampla volada.

Es va aixecar i el va fer seure a la butaca. Ell encara no havia pogut obrir boca.

-Te agraden les flors? I va fer una volta sobre si mateixa, i el vol de la falta va deixar veure les seves cuixes fins molt amunt

Es va agenollar davant ell i li va posar el cap sobre les seves cuixes, un poc mes amunt tal vegada.

Va notar que tenia una erecció i la resta ja va ser mes fàcil, com els dos duen faldes, se les van aixecar i tris tras tris tras, van fotre un polvo.

No sabem, ningú sap, si era la primera vegada que el bisbe follava, però la natura supera la practica si aquesta no hi era i van quedar tots dos ben satisfets.

El Bisbe es va aixecar a tancar la porta que havia quedat oberta, no es veia ningú. Es va quedar embadalit al girar-se veient la noia que es posava les calcetes, per ell no hi havia res mes eròtic, mes si eren de color de rosa, petitones, flonges.

I ja no venia cada dia. Dos a tres vegades a la setmana i anava directament a la sagristia, ell a vegades la veia passar i procurava despatxar a la pesada de torn.

Es molt perillós seguir venint aquí, per que no vens a casa meva.?

Si, quan vulguis,

Jo te trucaré per venir a sopar de tant en quant.

I el bisbe es va enamorar. I no només de ella, si no de la família, dels nens de la llar, de la pau que hi havia a aquella casa, jugava amb els nens, i rodolava per terra com un nen mes.

Ja no era anar a fer un polvo, si no veure’ls en família amb els nens, el amor amb que els tractava, eren molt eixerits i bons nens, li deien pare.

I un dia, de cop i volta, va deixar el bisbat, la casa pastoral, va fer la maleta i es va presentar a casa seva.

Venc a viure amb tu, t’estimo de tot cor.

Ella el va deixar entrar un poc sorpresa, perquè se’l estimava però no tenia previst aquest pas.

I mentre li preparava l’armari pensava

Maleït el dia que vaig voler cercar en viu experiències per les meves novel·les eròtiques, quina rabia, els gigolós entre i surten, però el maleits capellans se’n enamoren, cabrons, I ara que faig, serà un escàndol, tot el poble ho comentara.

I es posava les mans al cap. Quin desastre.

Però després pensava, serà una bona propaganda per els meus llibres.