Mónica i Eufrasi

Va passar a quarts de set del mati, el matrimoni Gàlvez dormia, era estiu i dormien nus. Ella li donava l’esquena i ell va començar a tocar-li el cul, ben pastat, tal com toca, posar-li el dit al forat del cul no tocava però ell ho va fer, va notar que li agradava que es movia per que entres mes, i al cul li va seguir la fava, estava ben trempat i la enfilar. Una bona follada fins que va ejacular.

Amb l’ejaculada ella es va despertar. Va fotre un gran crit, es va posar dempeus, va veure que el semen li regalimava i es va anar a rentar al bidet.

Els fills, que dormien a unes cambres mes enllà, van sentir els crits, no era habitual sentir cridar a la mare, però no van fer cas, estaven endormiscats, i encara era d’hora.

Amb la bronca de la mare si que van obrir els ulls, plorava i l’increpava li deia maricón i que l’havia violada.

Mònica estava molt enfadada, deia que el denunciaria per violador i que era un desgraciat i que no la toques mai mes.

Van berenar en un ambient de crisis, tots callats, només alguna singlotada de la mare que no se’n podia avenir a que li haguessin donar per el cul. Uns a la feina i altres a l’escola.

Eufrasi, el marit, capejava, no ho podia entendre, era clar que ho havien provat varies vegades i que ella havia dit que no, tant clar com que la fava havia entrat com si fos un guant i ella ho havia gaudit.

Ernest i Sonia els fills, ho van mig comentar a l’escala, era clar que no era cosa seva, i no volien prendre partit.

Mònica va anar a un avocat per que presentes la denuncia per violació.

El marit i els fills la van intentar convèncer que no ho fes, ella insistia que si, a mes s’havia comprat una cremeta que li feia mal el cul.

El que sobtava era que no es volia divorciar, era el primer que li va demanar l’avocat, no, no divorciar-se no, volia un castic per el que li havia fet.

Quin càstig?

No ho sabia. Potser uns mesos a la presó, una multa, ella no sabia de lleis, potser unes fuetades foren el que mereixia, ara no es podien aplicar.

Al judici va ser quasi de divertiment, feia mes gràcia que altre cosa. El primer, que ningú es creia que no se’n assabentes que li estaven donant per el cul, era inversemblant i d’aquesta manera ho deia el avocat defensor.

-En realitat a ella li agradava i s’ho va deixar fer i en va gaudir, només al final se’n va penedir i el va renyar. Tenien que recordar que havia fotut un crit de plaer en acabar. L’avocat anava per totes.

L’acusació suggeria si no li havien subministrat algun producte per adormir-la, potser alguna cosa amb un pedaç. No podia aportar cap prova.

El van absoldre.

A la casa hi quedava mal ambient, seguien dormint junts, però ara ella dormia en calcetes i no el deixava acostar-se, ni que la toques. Inclòs una vegada que ell passava per davant ella li va fotre una empenta perquè li havia fregat les mames.

Tot el veïnat ho sabia, i feien broma de una enculada fantasma. Reien d’amagat quant es creuaven a l’escala i ella estava enfurismada.

-Culpa teva tots em miren i se’n foten de mi, soc una desgraciada m’has convertit en la xacota de tots.

Ell va suggerir que potser si es tenien que divorciar, estava fart de males cares i retrets. Ella no volia en cap manera, deia que a casa seva les dones no se divorcien, el que feien es matar als violadors.

Els fills la van entatxar, primer ell i després ella li van dir que en feia un gra massa i que ho deixes estar d’una vegada.

Ell que feia ja mesos que no follava anava calent com una truja, i va ser al aparcament, quan sortia del cotxe, va trobar a la veïna de dalt que el va anar a abraçar. Va agrair molt l’abraçada, però no era de consol, volia sexe, i allà al seient del cotxe, es van besar, ella li va obrir la bragueta i el va xuclar, de genolls, van intercanviar posicions i ell per la vora de les calcetes li va fotre una bona llepada, mentre es feia una palla.

Mig amagats pensaven que no els havia vist ningú. Es van vestir, unes quantes besades i es van intercanviar els números de telèfon, es tenien que trobar a un altre lloc.

Maria, la veïna del quint els havia vist, havia quedat al cotxe, no els veia directament però sabia el que feien, algun gemec els hi va fugir. Com també en volia, al dia següent era ella la que l’esperava, el va xuclar amb el cap devora el volant i al canviar posicions es va posar de panxa, ho volia per el cul, i per allà hi va entrar, estava ja prou lubricada i va ser molt fàcil ella amb el dit es masturbava i va acabar amb un bon orgasme mentre ell ejaculava, ¡¡Per fi ¡¡¡ Tenia semen de mesos acumulat.

Eufrasi no sabia que fer, no volia posar les banyes a la dona i va deixar de anar en cotxe a la feina i va agafar el transport públic. No volia temptacions, a la primera veïna, na Caterina li donava llargues per anar a follar i a segona, Maria no la veia.

Es va començar a fer palles i ella al notar-ho el va entatxar i insultar, que açò no es feia. Li va trencar la trempada.

Ara si estava emprenyat i molt, no ho podia entendre, va acceptar d’invitació de Caterina i va pujar a casa seva, el marit i els fills sortien a les set i a les vuit anaven junts al llit per follar.

Caterina era un dona alta i guapa i tenia cara de viciosa, uns llavis gruixats i uns ulls molt grossos la feien especialment desitjable a mes de uns pits guapos de veritat. Van fer l’amor amb moltes ganes i ell va poder pastar amb llibertat aquell cul i aquelles mamelles.

Després van parlar, va telefonar a la feina que estava malalt i nus al llit es feien confidències. Ella ja en sabia l’historia i van aclarir detalls. Per la seva part, el marit no follava, estava desmenjat i no en volia. Ella tenia les seves necessitats, i fer-ho per el cul era una fantasia que pensava que amb ell es realitzaria. Ho van fer mes tard, quan ell es va recuperar.

Eufrasi, estava conformat, ho faria amb la veïna, tenien que trobar un lloc on anar fora hores, i ja veuríem, confiava encara en que la dona canvies.

Ho va voler contar als fills, eren ja grans ho podien comprendre. Sonia la filla era la que mes patia, de fet li havia ofert fer-ho amb ella ja que la mare no volia. La va abraçar, donar les gràcies i que no ho volia. El fill deia que hi havia que haver un altre cosa que no sabien i que ho tenien que esbrinar, tenia que anar a un sexòleg. Ella no va voler anar-hi quan li va demanar.

La sexòloga Rosi, el va escoltar, la filla el va voler acompanyar, van contar fil per randa el que hi havia. Inclòs la filla va dir que ella s’havia ofert al pare.

Veu fer be en no fer-ho, açò no acaba mai be. Cadascú te que ser al seu lloc, tu al de pare, tu al de filla. Es clar que la teva dona no hi es al seu lloc, fer sexe anal i oral es habitual avui en dia, no vos en heu d’avergonyir. I no puc dir res mes, la que te que venir es la teva dona. I follar amb un altre es una solució temporal per alleugerar el sexe però tampoc es la solució.

La mare no treballava, passava el dia a casa seva. Un dia Ernest el fill, va fer el seu llit, no ho feia sempre, només a vegades i es va amagar al armari.

Quan la mare va guaitar per si el llit estava fet ho va veure tot en ordre i va tancar la porta. Ell va poder sortir del armari que estava dolorit per tot,

Va estar al aguait a veure que passava. Res a ressaltar en tot el dia. Va demanar ajut a la germana a veure si es podien alternar. Ella hi va quedar al sia següent. Res tampoc.

El tercer dia, Ernest va sentir com obria la porta a una persona. Va anar a guaitar amb molta precaució, eren al sofà, la mare i un altre persona que es besaven. Ella plorava, deia que no ho volia fer i ell l’esperonava, va haver de fugir a la seva cambra quan es van aixecar cap al dormitori, van tancar la porta i ell els sentia però no sabia qui era, era evident que follaven.

Es va decidir, va entrar i els va plegar follant. La mare estava de genolls i ell li donava per el cul. No va reconèixer al home, només l’esquena i es va tapar amb el llençol.

-Perdó, va tancar la porta, i es va estalonar defora al passadís. A la poca estona va sortir la mare tota enfurismada, li va fotre un gran paquet, ell callava i aguantava, i quan ella va anar a plorar a la cuina va entrar a la cambra.

Era el mossèn. Li va fotre una punyada i el volia matar, la mare el va agafar per l’esquena i va fugir.

Destres els dos callats asseguts al sofà.

-No ho contis al pare, no ho faré mes.

-Ell callava, no sabia que fer.

-Desprès de dinar ho va comentar amb la germana.

-Si no ho dius tu, ho faré jo.

-Mentre sopaven ell ho va dir.

La mare ja pensava que callaria quan va començar a parlar. Es va anar a tancar a la seva cambra, i ells van poder dir tot el que pensaven.

-Jo crec, que li tenim que donar una oportunitat, era el pare que parlava. Me la estimo i se que ho podem reconduir. Jo tampoc me vull divorciar, vosaltres teniu que tenir una familia.

-Que fem?

-Esperarem que torni. No anirem a dormir.

Tampoc van posar la tele, unes copetes si van anar be.

La mare al llit no podia dormir, estava anguniada i molt trista, sabia que no ho havia fet be. I a la vora de les dues de la matinada va anar al saló.

Ells l’esperaven.

-El mossèn venia de tant en quant a casa, un dia me va violar, tal com dic, me va agafar, me va despullar, jo no volia cridar, era el mossèn i me va donar per el cul, me feia mal però ell en sabia molt, amb dos dits i una cremeta ho va aconseguir. Despres confessava que ho necessitava per exercir el seu ministeri i que no volia follar per el cony per que era pecat. En canvi per el cul, a mes de no embarassar a ningú ho podia fer, era una manera d’alleujar el seu desig.

Jo me negava quan venia, me posava a plorar davant les seves supliques i al final cedia, i m’ho deixava fer, si no volia ho forçava.

-Me vaig acostumar i m’agradava, fins el dia que ho vas fer tu. No se que me va passar, me vaig enfurismar, i vaig perdre el control.

Estava tant enfadada que vaig anar al avocat, després ja sabeu tot el que va passar, jo estava tant avergonyida que no volia follar.

El pare va anar a la mare i la va abraçar, els fills s’hi van afegir.

Van anar en sol demà a parlar amb la sexòloga, els dos, i ella els va enviar al psiquiatre, no era cosa del cul va dir, sinó del cap.

El psiquiatre ho tenia clar, era una transposició de culpa per part de la dona i va decidir fer unes quantes sessions de teràpia.

Va tornar l’alegria a la casa, i la bona relació. Nomes en una cosa no estaven d’acord, els fills volien denunciar al mossèn i ella ho volia deixar estar.

Ernest ho va plantejar a l’escola, hi havia un bon grup de persones que feien unes trobades per parlar, li deien Foro, i tots van acordar que tenien que escalivar al capellà, que si la mare no volia denunciar, hi havia que respectar-la però el mossèn no havia de sortir impune. Hi podien haver mes víctimes. Va ser la dedició final, I les tenien que protegir.

Diumenge mentre feia missa, va veure que hi havia mes gent de l’habitual, i no va sospitar res fins que un es va aixecar el va cridar-li que era un violador. Tothom va quedar callat, ell va intentar seguir amb la missa i un altre es va aixecar un altre vegada per dir el mateix. I d’aquesta manera fins que va donar per acabada la missa i es va tancar a la sagristia.

Era la missa d’onze, la mes concorreguda, i a la de set hi tornaven a ser tots, i va passar el mateix.

A la setmana següent a missa d’onze, va veure que hi tornaven a ser tots els estudiants, potser mes encara, la noticia s’havia estès. No la va celebrar. A la de set si hi era, va aparèixer amb un anyell al braç i un ganivet al altre.

Des de l’altar va començar la missa.

-Avui celebrarem la mort del anyell de deu, vilipendiat per tots i sotmès a burla i escarni, i va aixecar el be i el ganivet mirant cap amunt.

El va baixar a l’altura del pit i el va començar a punxar amb el ganivet, la sang anava per tot, l’animal es movia i amb una ma difícilment el podia aguantar, i el que era en teoria una cerimònia es va convertir en una matança que feia esgarrifar. No sabem si aposta o sense voler, el ganivet en una de les seves baixades li va anar al seu coll i la caròtida es molt escandalosa, l’altar va tapar l’agonia dels dos animals, un d’innocent, l’altre portava sotana.

A la família Gàlvez van saber per Ernest el que havia passat i el que havien fet els seus companys, el violador era mort.

La que ho va enredar va ser Sonia que de sobte va dir que estava embarassada. Ho va dir molt seria, i després va rectificar, que no només ho havia fet per el cul. Ningú podia parlar quan es va posar a riure dient que tot era broma, que ella no ho havia fet mai.

-Perdoneu, li volia treure ferro al assumpte, al terme i a la fi ha acabat be i sense conseqüències per nosaltres, ara som mes germans mes bon fills i mes amics, només ens falta una cosa.

Es va començar a despullar. Als catorze anys ja tenia un bon cos i ben desenvolupat.

La nuesa només es un símbol de que no hi ha que amagar res a una família, es un símbol però es important, m’agradaria que també vos despulleu, el mateix que jo.

El primer que ho entendre va ser Ernest que va quedar en pel, devora ella, i el pare també es va despullar. La mare tenia vergonya, ja no era una joveneta i tenia els pits grossos i caiguts, es va posar dreta i es va despullar. Al final va quedar nua.

-Com podeu veure tenc els pits que miren a terra.

-Açò no es cap concurs de bellesa, te mes mèrit si penses que ja no tens un cos perfecte, ensenyar les imperfeccions es necessari. Moltes gràcies mare. Es van anar vestit tots, només la mare seguia nua.

-Ara soc mes lliure que mai, gracies a tots, i els va abraçar.

COLLOVARIS O OVALLONS

Son dues paraules que acabo d’inventar. I volen dir el mateix.

Igual que collons i com Ovaris.

Se sol dir, te uns bons collons aquest noi, o també te uns bons ovaris aquesta noia.

Idò be, jo vull ajuntar les dues paraules que es pugui dir independentment del sexe de la persona,

Es clar que la referencia als ovaris o al collons son referencies absurdes, no son elx mes valents o valentes els que tenen mes o menys atributs, pero d’alguna manera ens entenem, no?

Recordo una pel·lícula de una família amb molts fills, mes de deu, molts molt, idò el pare, el que els havia engendrat, era un home prim i esmicolit.

Un mitja merda dirien alguns, altres ·»No te ni mitja hòstia»

Però de fer fills si en sabia i segur a a mes tenia la titola petita.

I aquella noia primeta i poca cosa que semblava na Maria Sarmiento ?

Un dia es va enfadar i li va cantar les quaranta a la bella de la classe.

La va deixar tant feta pols, que els propers dies, ni es rentava ni es dutxava i feia pudor.

I es que la cosa, a vegades, no es com sembla.

Bono, teniu que triar, o Collovaris o Ovallons,

EL CONTE DELS NÚMEROS

Una vegada,a un país, verd i frondós, hi havia un nen que complia 1 any.

Els pares boixos, i tots som un poc boixos qualque vegada, li demanen al nen davant la gent:

Quants anys tens? I el nen que ja s’ho ha aprés, aixeca un dit de la seva maneta.

Es curiós, tots comencen per el índex. Es clar, estaria lleig que el primer dit que aixeques segues el cor, encara que alguns pares boixos s’ho mereixerien..

I després, al any següent, ja es capaç de aixecar-ne 2, encara no sap l’ignorant que això es el signe de la victòria. I realment es una gran victòria el doblar nomes amb un any la seva vida.

Desprès, normalment el nen ja parla, i les bestieses, i el 3. els diu de viva veu, com un lloro, pro això de alçar el dit , li queda ja gravat per tota la vida, i se angoixa amb el 4 per que encara no omple la maneta, i ames, per fer el quatre, te que amagar el polse, i el pobre dit es sent discriminat.

En canvi, celebra amb alegria poder fer els 5, deu ni do, una ma sencera, per fi tota oberta, tots els dits projectats cap a fora. Es com si de la punta de cada un sortís un raig cap el infinit.

Pro els 6 es començar ja la segona i es com tornar a la pujada, per tant no es un bon any. Ames, si acabes una ma i en comences un altre, el dit mes a prop de l’altre ma es el polze , el dit discriminat per el quatre i que te un trist protagonisme amb el 6.

Però tot arriba, i el 7 es un numero màgic que es marca amb els cinc de una ma i el signe de la victorià de l’altre. victoria I es igual que els dies de la setmana, tot un cicle complert.

Als 9, un ja es sent casi gran, per que ja estàs a punt d’omplir les dues mans, però dus la ressaca del 8 que ha estat terrible, perquè es gruixat i boterut i no t’agrada.

Els 10 ens ensenyen ja el camí dels 19 que es l’ultim de la saga i un es sent petit altre vegada. Mires els 20 amb una llunyania esfereïdora. I vas escalant poc a poc, els 12 que podrien ser las dues mans mes el signe de la victorià, te l’inconvenient que nomes tens dues mans, i els dits dels peus no conten.

I arriba el majestuós 18, tan rodó i tant perfecte ell, i arriba amb il·lusió per el que significa, ja et poden tancar a la presó i tot això, es el de la majoria d’edat, que te la donen quan ja no la necessites, per que això està dins la closca i no en el calendari.

Però ho celebres amb nostàlgia, per que el 17 t’agradava, i nomes tenim un set cada deu anys, menys quan arribes als 70 que en tens un cada any, però el set davant ja no te tanta gracia…, i no parlem quan es cap i cua…

I ens em saltat l’11, primer dobla i , tot simètric, fil i prim. Serà que comences a visitar Onàn i no engreixes?.

En canvi el 13, que en teoria es el numero de la mala sort, es un any amigable i proper. lluny del 14 que el molt burro, podria tenir dos sets i no en te cap i lluny també del magnific 15, tres mans senceres y primer quart si fóssim un rellotge.

Com es que em fitxo mes amb els nons que amb els parells?, Serà que el parell es nomes el període que hi ha entre dos nons?

Jo crec que si, que a partir d’ara contaré als anys de dos amb dos, i quan s’acabi el xxx i set, diré que estic a un any de complir els xxx i nou, i així nomes tindre els espigats nons a la meva vida, i deixaré els parells, grassos i serosos per els que els vulgui.

I… que diríem del 16,? … que vols que et digui, encara que sigui parell, als setze ets tan escandalosament jove que fas enveja a tothom.

El 21 que es un bon any, hi ha gent que el considera realment el de la majoria d’edat, I es tres vegades set, majestuós com un signe nadant a un llac, arrossegant el dos al u.

I arriba el pitjor, doble dos, el 22 , com tocar el dos dues vegades. El summa de tots el parells, la redundància personificada, el mantenello i no enmendallo.

Pero quan sortim d’ell entrem en el 23, que ha quedat marcar per sempre per la F, i el pobre no se’n pot sortir.

Encara que sigui non, serà sens duple transit per el 24., que parell i tot, cony, son dues dotzenes, que vell que ets, tio ¡¡¡¡.

I per fi, arriba el 25 , que es exactament la quarta part de 100 que no es parell sinó non, perquè els zeros no compten, que es la meta, tothom vol arribar a cent,

¡¡ Em posses a cent¡¡, diu el nuvi a la noia,

Anava a mes de cent diu el conductor,

I nosaltres, que te’n desitgem 1000, et felicitem pels 25. Ara que estàs a punt dels 27. perquè el 26 es parell i no conta.  Una abraçada-

SUEÑO TRANSGRESOR DE UNA NOCHE DE VERANO.

Estaban felices con los preparativos, en pocas horas saldrían hacia Cala Rafalet.

El viaje era en coche hasta S’algar, luego tenían que coger los bártulos e ir bajando a pié con las mochilas y las tiendas hacia la pequeña cala rodeada de pinares y arbustos.

Un puente de cuatro días, en soledad, rodeados de mar y naturaleza.

Eran dos parejas que habían crecido juntas y el destino los había unido con intereses y aficiones comunes, hacían excursiones de fin de semana y disfrutaban de su amistad.

La encontraron en un recodo del sendero que llevaba hasta cala.

Estaba sentada sobre una piedra, y les estaba observando mientras bajaban lentamente con la carga de su equipaje a cuestas.

Era una chica delgada, no muy alta, cabello corto rubio, vestía una camiseta larga azul claro, y unos botines amarillos, sus piernas eran bellísimas, blancas como una nube.

Les saludó con efusión y les pidió si podía bajar con ellos.

Era simpática, dicharachera, divertida, en poco tiempo todos reían con ella y se hacían bromas mutuas.

Andrea, como iba sin mochila y sin carga, se movía adelante y atrás del grupo, saltando como un pajarillo y dando a todos su porción de miel.

Llegaron abajo cansados y sudorosos, dejaron en un claro del pinar su equipaje, y se fueron hacia las rocas a ver y tocar el agua.

Eran ya las seis de la tarde, y el sol todavía rendía sus rayos sobre el mar. La calma era latente y el agua estaba quieta y cristalina.

En condiciones normales, es decir, las dos parejas solas, se hubieran quitado la ropa y lanzado al mar desnudos, como hacían siempre, pero la presencia de la chica les inhibía un poco.

Sin embargo, tardaron poco en salir de dudas.

Quitándose las botas mientras corría, fue la primera en adelantarse a todos y sacándose la camiseta azul, lanzarse en cueros al agua.

Los demás, hicieron lo propio y la siguieron.

Estuvieron un buen rato nadando y jugando en el agua, hasta que decidieron salir, había que preparar las tiendas.

Andrea, a su belleza y blancura de su piel, unía unos pechos redondeados y firmes, quizá demasiado grandes en proporción a su cuerpo, una cintura de avispa, unas caderas estrechas, y unos hermosos testículos coronados por un pene un poco más oscuro que su piel.

Nadie se atrevió a abrir la boca, fue ella la que rompió el hielo

Es lo que hay. Cada uno nace con lo suyo. Espero que no os moleste.

Los cuatro, pese a lo sorprendidos que estaban, reaccionaron lo mejor que supieron, al fin y al cabo eran –o decían ser- personas liberales y respetuosas con todo el mundo, y siguieron cada uno, hablando y riendo, quitando importancia al hecho, como si aquel pene inesperado no hubiera irrumpido en medio del grupo.

Se secaron, se volvieron a enfundar en sus camisetas, y se dispusieron seguidamente a preparar las tiendas y a colocar sus cosas, había que preparar un refugio de piedras para el fuego, y dejarlo todo listo para la noche.

Andrea era un auténtico diablillo, trabajador incansable, servicial, y con bastante experiencia en buscar leña, aplanar el terreno y montar tiendas.

Todo lo hacía entre risas y bromas y tenía para cada uno de ellos, la palabra justa, el abrazo oportuno o la caricia necesaria.

Les había robado el corazón, pese a que ninguno de los cuatro podía olvidar, aunque lo intentara, lo que tenía entre las piernas.

Se había unido a ellos de una manera espontánea y natural, la pregunta era si pensaba quedarse a dormir con ellos o si se iría.

De entrada, tenían solo dos tiendas de campaña, y aunque en cada una de ellas cabían cuatro personas, en caso de que se quedara,

¿Dónde ubicarla?

¿Con cuál de las dos parejas la ponían?

¿Lo echaban a suertes?

¿Dejaban que decidiera ella?

Y si hacían una tienda de chicos, y una de chicas, ¿En cuál de las dos le correspondía?

De todas maneras, si se hubieran podido reunir los cuatro para decidir que hacían, tampoco hubieran llegado a ningún acuerdo, porque su situación era totalmente novedosa y tampoco sabían que era lo que pensaba hacer ella, por lo que se dejaron llevar por el curso de los acontecimientos.

Antes de cenar, fueron a darse otra vez un chapuzón en el mar, con la luna ya asomando por el horizonte, esta vez con la sorpresa ya asimilada y con total tranquilidad.

Solo una vez, Juan se sintió algo incómodo cuando Andrea, jugando, le saltó a la espalda para hacerlo caer al agua. No supo cuál de los dos contactos le sorprendió más, el que notó en la parte superior o inferior de su espalda.

Asaron salchichas en el fuego, mientras las botellas de vino circulaban de mano en mano. Luego hicieron café de puchero y lo mezclaron generosamente con coñac, tres veces tuvieron que repetir la operación porque el pote de café era pequeño y se vaciaba rápido.

La música, sonó en la noche, mientras el cigarrillo había sustituido al café en la ronda.

Sentidas volutas de humo perfumaron el aire, mientras el espíritu de la noche iba dominando el ambiente y los sentidos iban adormeciéndose.

Andrea empezó a bailar. Sus movimientos eran suaves y sensuales, iba acariciando su cuerpo mientras se movía al son de la música.

Ana se le unió y estuvieron moviéndose al unísono mirándose a los ojos, lanzándose las manos sin tocarse.

El fuego calentaba el ambiente y las gotas de sudor brillaban en la frente de las chicas, aprovechando los movimientos,

Andrea se sacó la camiseta, mientras Ana hacía lo propio, desnudándose para quedar en igualdad de condiciones.

Poco a poco los demás se fueron incorporando al baile. Pechos limpios y bellos, cubiertos de sudor brillaban coloreados por el fuego.

Al fin, los danzarines cayeron rendidos, tumbados sobre la tierra, mirando el cielo. Con las cabezas juntas como un estrella de cinco puntas, con su desnudez expuesta a la noche, siguieron hablando y disfrutando de aquellos momentos, era momento de confidencias, en los que hay una puerta abierta, en el que todos se sienten un poco más libres.

El ruido de unos pasos, rompió el silencio. Todos se incorporaron. Una silueta se recortó entre la oscuridad, poco a poco se fue acercando.
-No os preocupéis, es Ándros, vive aquí cerca, en una cueva.

La luna a su espalda, resaltaba su cuerpo desnudo, tenía unas caderas anchas y unas piernas firmes y largas.

A medida que se fue acercando se pudieron distinguir su cara ancha y nariz chata y el color negro azabache de su piel.

Tenía los cabellos rizados, cortados muy cortos y un pecho plano como el de un niño que descendía hacia un pubis abombado con los inconfundibles labios de una vagina.

Se inclinó sobre Andrea, y la besó, sus brazos se entrelazaron y se fueron moviendo sobre sus cuerpos empezando el viejo rito del amor.

Las otras dos parejas, también se buscaron y el fuego fue testigo de tres parejas respirando amor y sexo.

Dicen las malas lenguas, que la noche fue larga, hubo otros encuentros, otros roces. Se rompieron algunos moldes, y Andrea y Ándros, se prodigaron sobre otros cuerpos que, aprovechando la permisividad de la noche, dejaron la puerta de la transgresión abierta.

La mañana les sorprendió solos, Andros i Andrea habían desaparecido. las dos parejas, evitaron mirarse a los ojos, mientras recogían sus ropas esparcidas en el suelo.

Quizá los chicos eran los que estaban mas avergonzados y más incómodos.

Pero de una manera espontanea, evitaron hacer comentarios.

El fin de semana, siguió su curso plácido y tranquilo. Nadie volvió a hablar de la noche vivida, incluso pensaban que todo había sido solo un sueño.

Un sueño transgresor de una noche de verano.

EL CONFINAT

Aquell xicot eixerit se les prometia molt felices anant al setanta aniversari del seu amic. Ell també els faria d’aquí a uns mesos.

I per tant, va agafar l’avió i va anar-hi per donar-li una sorpresa.

Però la sorpresa va ser seva, quan en arribar al aeroport, li van fer les proves de la Covid19 i va donar positiu.

No sabia que fer ni que dir, i tampoc va tenir la necessària malícia quan li van demanar si tenia algun lloc per confinar-se.

Si hagues dit que si, podria haver anat a casa del seu amic, però com va dir que no, el van enviar al que deien hotel Covid, a la quinta punyeta.

I, de sobte, es va trobar a un bloc d’apartaments on quasi no hi havia ningú, i els que hi havia no podien veure’s. Estava confinat.

Li van dir que no es preocupes, que cada dia li portarien menjar i que totes les seves necessitats estarien cobertes, només havia de telefonar a un anomenat Coordinador que seria el seu contacte.

Com podeu imaginar, durant aquest temps el telèfon treia fum, però per molta gent que parles amb ell i tota la solidaritat que li donaven, el cert és que estava sol a aquest apartament en una urbanització que ara, al mes de maig, encara estava buida.

Primer episodi.

Na Col.

I el confinat, com que era una persona amb la cervellera ben ordenada, va decidir organitzar-se per tal de passar els dies el millor possible.

Li havien portat lectura, una tauleta i amb el telèfon es comunicava amb tothom

Però un dia, va començar a notar que la llengua li creixia dins la boca, primer no li va donar importància, però com anava cada vegada a més i ja no podia quasi tancar la boca, va cridar el metge.

El metge, quan va arribar, no se’n podia avenir, no ho havia vist mai. Li va receptar un antiinflamatori, i li va dir que es poses gel a la boca i que esperes uns dies, a veure si li baixava la inflamació.

Però la cosa no funcionava, ja quasi no podia parlar.

I un bon amic, assabentat de la situació, li va aconsellar que contactes amb na Col que era una mitja bruixa que curava coses estranyes.

De fet, ell mateix la va anar a buscar per que el visites.

Na Col era una dona prima, alta, amb el cabell blanc recollit amb un monyo, portava una falda llarga fins el peus i una jaqueta. Va arribar sense mascareta i va rebutjar qualsevol mesura de protecció

Va entrar i nomes amb una mirada va saber que fer. Davant de tots, allà mateix, li va davallar els calçons i els calçotets.

Va ser fàcil perquè ell portava un xandall i no es va atrevir a dir res.

¡Aha¡, va dir, tu tens els collons aferrats al cul .

La veritat era que sí, que es sentia un poc incomode quan caminava, però amb el problema de la llengua no n’havia fet cas.

La dona li va fer donar uns bots perquè baixessin un poc, i després els va agafar entre l’índex i el polze, com qui agafa un ramell de flors, i li va fotre una bona estirada.

Ai, va exclamar el confinat, perquè la estirada va ser forta, però va ser com posar oli a un llum, la llengua va tornar al seu tamany normal, i va poder novament tancar la boca.

I na Col va marxar, tot remugant dels joves d’avui dia. Deia, tots són uns acollonits.

Segon Episodi.

Na Fel.

I un dia va notar que cada vegada era mes alt. Ell ja ho era molt d’alt, i es va amoïnar, perquè hi havia una cosa estranya, encara que amb el braç arribava a la mateixa alçada que abans, la sensació de que era mes alt persistia.

Fins al dia següent no se’n va adonar que el que li passava era que se li allargava el coll.

Ja se’l podia agafar amb tota la ma i la nou cada vegada estava mes aïllada allà al mig.

Va anar a dormir un poc incomode perquè el coixí era massa estret i li feia estar amb el coll tort. I va decidir a esperar a l’endemà.

En sol demà va comprovar que encara havia crescut més, el coll, no ell. Anava per girafa, va pensar.

Trucar al metge per dir-li que se li havia allargat el coll, no va ser massa fàcil, el metge el temia i no es volia posar al telèfon, però a traves del coordinador del servei de confinament ho va aconseguir.

El metge, com era de suposar es feia creus i no ho entenia. Sabia que la elefantiasi era la crescuda dels collons, però la «girafiasi» no estava al llibres que ell havia estudiat. Va dir que ho consultaria i va marxar.

I per tant, ja sabeu que va fer, va trucar a na Col.

Però na Col no podia venir perquè tenia feina i va dir que li enviaria a na Fel que era una cosina seva que també es dedicava a aquestes coses.

Petita, malgarbada, geperuda, mamelluda, curta de vista i lletja con un ós, així era na Fel. Anava amb una bata mal cordada de la que sortien per baix unes cametes, primes com un secany. De fet, només se li veia el monyo ja que anava tota corbada.

I com, evidentment, no el podia veure ni girant la cara, li va demanar que s’allargues a terra per poder-lo examinar.

Va anant donant voltes al seu costat, ell tancava els ulls per evitar veure-li les cuixes que no feien massa gana.

Després de dues voltes, va dir: Ja està, ja se que et passa. Se t’han girat les orelles.

I ell, d’un bot va anar davant el mirall, i efectivament tenia el pavelló cap endavant, el lòbul a dalt i l’orella mirava darrera. Com aquest dies no s’afaitava no se n’havia adonat.

Açò és molt bo d’aclarir, li va dir na Fel, sol passar quan els collons es mouen que provoquen disfuncions als altres òrgans, Segur que ahir se te va inflar la llengua no?

Si, na Col m’ho va aclarir.

Si, però va espanyar un altre cosa, aquesta Col, cada dia va a pitjor.

Vine aquí que jo t’ho arranjaré.

I ho va provar però no giraven.

Ho haurem de fer posant un dit dins del cul, li va dir.

Vols que tel posi jo o tu t’hi arribes?

Va pensar que millor hi feia ell, na Fel tenia uns dits llargs i bonyeguts que no presagiaven res de bo.

I tot acollonit, es va posar de genolls, es va treure els pantalons i es va posar un dit dins el forat del cul, mentre ella, cras, cras, li va girar les orelles i després li va fotre uns quants tocs al front perquè li baixes el coll.

I se’n va anar tant panxa, després de cobrar vint euros per la feina.

Va dir que li havia fet un «reset».

Tercer episodi.

La doctora.

Tocaven a la porta.

En obrir es va trobar un home alt, vestit amb una bata blanca, amb una mascareta i un barret

Soc la doctora Hazo, li va dir el visitant.

Ara va notar que tenia pits, però la cara, mes aviat la mandíbula era quadrada, i el nas gros, i uns ulls, negres i profunds que feien por.

Endavant.

Venc a fer-li un reconeixement mèdic per veure el seu estat de salut.

Van passar a la cambra, mentre el confinat, estava un poc sorprès, perquè la doctora, semblava mes un doctor o millor, un llenyataire.

Despullis, si vos plau. Si, si, els calçotets també, i allarguis al llit.

Mentre ell es despullava, ella va treure de la motxilla una serie de pots i tubs com de pomada, també un estetoscopi i una navalla.

Dels pots, en va obrir un, i tot d’una es va sentir una oloreta dolça i suau.

I va començar el reconeixement.

Va començar per el cap, centímetre a centímetre, amb unes mans extremadament suaus impensables en una persona tan grossa.

El front, els ulls, el nas… allò era més que una exploració. Era com una carícia continua que baixava pel coll, i es perdia per l’aixella i li magrejava els pits, fent especials tocs als mugrons.

Ell es començava a posar nerviós i tremolava pensant que anava baixant les mans cap a la panxa

Però l’oloreta el tenia mig adormit, i es deixava endur.

Abans d’arribar al pubis, li va demanar que es poses de panxa, cosa que va agrair.

El massatge a l’esquena va ser molt agradable i per moments semblava que es dormiria. Però destres li va demanar que es poses a quatre potes i se li va anar la son.

Li va mirar el forat del cul, i li va demanar: A vostè li han fet un reset recentment no?

I ell, va tenir que contestar que si. Però ignorava com ho podia saber.

Un reset molt mal fet, per cert.

I va agafar un tubet d’una pomada que es va escampar sobre el dit. I el dit al cul, entrant i sortint donant la volta i insistint. Ell no sabia que fer, si posar el cul fort o deixar-se fer, i aquella oloreta….

Quan per fi li va quedar el forat del cul alliberat, no va tenir temps ni de sospirar, quan ja li estava pastant els ous, primer els dos a la vegada i després d’un en un.

Li va demanar que es dones la volta altre vegada i va comprovar amb sorpresa que tenia una mitja erecció, un poc toveta, «morcillona» que en diuen els castellans.

No es preocupi, li va dir la doctora, «Es completament normal. Li passa a tothom»

No sabia si li passava o no a tot lo món, la por era que açò anés a més, sobretot quan li va agafar la fava i després de palpar-la amb dos dits, el va descapollar i va posar un poc de crema a la punta. I amunt i avall que tot s’escampés.

Afortunadament va durar poc entre altres coses per que li agafava pixera, i es va començar a moure inquiet. Van seguir les cuixes, especial interès en els engonals i anar baixant fins els peus.

Suava com un besuc, sense saber com acabaria açò.

Uns tocs a la porta els van interrompre. Qui podia ser ? Els tocs es van repetir de nou, aquesta vegada mes forts.

Abran a la Guardia Civil ¡¡¡

La doctora va dir que ella ja havia acabat, que se n’anava i que sortiria pel pati per no molestar.

I ell, amb una tovallola a la cintura, va anar a veure que passava.

Quan va obrir la porta, el primer que va notar va ser una bavarada de pudor a suor, a pipi i a ranci.

Va ser com tornar a la realitat després de la oloreta de la doctora.

La parella de la guàrdia civil el mirava malament.

«Buenas tardes, estamos buscando a un tipo alto de ojos muy negros que se hace pasar por doctor i en realidad es un peligroso delincuente sexual. Lo han visto por los alrededores. Usted lo ha visto?»

I el confinat a qui la mitja trempera li havia davallat de cop, va contestar:

– No, yo no he visto a nadie, estava a punto de ducharme.

-No se preocupen que si veo a alguien avisaré a la prefectura.

I els va acomiadar i tancar la porta.

Estalonat contra la paret, va quedar dubtat entre anar a la dutxa o a fer-se una palla.

Quart Episodi.

Na Pua

Ja faltaven poc dies per que li fessin la PCR definitiva, si sortia negativa podria sortir i ser de nou lliure.

El dia era dilluns i dissabte ja estava tot nerviós, es posava a donar voltes a la tauleta del sofà amb les mans darrere. Quan es cansava canviava de sentit, fins que cruixit es jeia al sofà.

Diumenge va ser mes bo de passar entre la visita del seu amic i el culte al menys el mati va anar deveres i després unes quantes voltes a la saleta que no fan mal.

I va arribar el gran dia. Es va dutxar, afaitar, perfumar i tot el que feia falta per fer goix.

Va arribar l’infermer, que el va fer seure per posar-li el palet per el nas.

Ho va provar i el palet no passava…. Dues vegades tres, res, que no hi havia manera.

Va mirar per el forat del nas amb una llanterna i va comprovar que hi havia una substancia carnosa i dura que no deixava entrar el palet.

Curiosament ell, respirava amb normalitat i no notava cap impediment. Nomes era quan posava el palet que es tancaven els forats.

Vam cridar al metge, que n’estava ja fart d’aquestes cridades perquè sempre quedava com un imbècil.

Va tardar quasi una hora en arribar i només se va atrevir a dir que el tindrien que operar.

I el pobre confinat que ja havia aprés la solfa, va demanar que cridessin a na Col.

Na Col no podia i ho van provar amb na Fel la qual estava molt enfeinada i els va derivar a na Pua.

A na Pua l’anomenaven així perquè era molt malcarada i sempre se n’enfotia de tothom, tenia un caràcter esquerp i sarcàstic que feia mal, com una pua.

Només entrar, va dir al metge i a l’infermer: Vosaltres a seure un poc mes enllà, que no serviu per res i encara feis nosa.

I es va atracar al confinat, va fotre una ullada baixant el cap, i es va fotre a riure.

No sabeu badocs com s’obre una vàlvula?

Tu, senyalant a l’infermer, du el palet per fer la prova i posa-li al nas.

I quan l’infermer començava a entrar el palet, ella, simplement va prémer la punta del nas i van poder passar el pal i fer la prova.

Na Pua ni tan sols va voler cobrar, va marxar pegant una portada i dient: Vaja parell de desgraciats, ni una vàlvula de nas saben obrir.

Final del confinament

I va arribar el dia que es van complir els dies de confinament i encara amb l’ultima prova pendent el van deixar sortir.

Va sortir al carrer, no es va atrevir a fer un cridot, però es el que el cor li demanava.

Tampoc va voler anar a fer una «calamuada», ploviscava i feia fred.

I així d’aquesta manera sense masses escarafalls, va tornar al món de les persones lliures.

Quan marxava encara pensava en na Col, na Mel i na Pua, no sabia que li hauria passat sense elles.

EL FILL DEL VENT.

Ella estava sola amb els tres nois.

Ells l’estimaven, ella també.

Eren joves i guapos, valents, riallers

Bevien, jugaven, es feien pessigolles.

I se va escapar un petó,

i en va seguir un altre,

i s’acariciaven, jugaven bevien.

Ella no estava acostumada a beure,

ells potser un poc mes, però poc

I el licor, baixa les defenses,

i amaga les vergonyes.

I no, no va ser una violació

ella també ho volia

I van estar follant, un rere l’altre

tres contra una. Una i els tres.

I quan es va escampar la boira

estaven un poc retgirats,

Es van vestir depresa,

avergonyits de la seva nuesa.

I van marxar, ella i els tres

i es van acomiadar amb petons,

perquè s’estimaven.

Els dies següents es van trobar de nou

però no per follar.

Potser ells ho volien,

però ella va dir que no.

i estaven un poc tristos,

i els tres l’estimaven-

i ella estimava als tres.

I van passar setmanes

on res volia canviar.

Eren joves, valents i alegres,

res no podia fallar.

Només una falta de regla

els va fer destralejar.

Ella havia quedat embarassada.

I no pensava avortar.

I ells, no van recular ni mica,

volien la responsabilitat,

però, de qui era la criatura ?

Qui l’havia encertat.

Els pares d’ella la estimaven

i respectaven la seva voluntat.

L’ajudarien i cuidarien

Tindrien un germà mes.

Els pares d’ells no ho sabien

i ningú els hi pensava explicar.

Però qui era el pare?

Ells ho volien saber,

Per que els tres l’estimaven

i ella, els volia als tres.

Un dia, un d’ells va caure per una sima.

I va quedar abaix, mort.

Diuen que anava sol a passejar per la muntanya,

Al menys ningú va dir que anava amb ell.

Van plorar i plorar, però els morts no ressusciten.

Ara només n’hi havien dos de pares,

i els dos volien el nen.

Es van començar a mirar a la cara,

ja no s’estimaven gens,

ja no eren tres, si no dos.

I van estar a punt de pegar-se

es volien matar.

Ella, els hi va dir que marxessin.

Que ja no en volia a cap.

I el nen que tenia a la panxa

era d’ella i de ningú mes.

I eren tres que l’estimaven

i ella estimava els tres.

I el fill, de qui era?

Era el fill del vent,

Del vent del amor.

UN RESTAURANT PECULIAR

I en aquest restaurant, et donem menjar, també per la boca.

Aquest era el retol que hi havia a l’entrada del restaurant.

Ens va estranyar un poc, ens vam mirar a la cara sorpresos, sobretot per el «També», i encuriosits, hi vam entrar.

I al entrar, la pregunta al cambrer que ens va atendre i ens va portar a la taula era obligada.

Per on mes et donaven menjar? No fos que ens trobem una sorpresa.

El cambrer, somrient, que ja estava acostumat a la pregunta, va respondre:

La boca es el menys important per menjar, només es un orifici com altres que tenim al cos.

I va anar especificant; el paladar, la llengua en totes les seves parts, el nas, la vista, també el estomac, al tracte intestinal i també el cul perquè no causi molèsties tampoc al evacuar.

Però hi va haver una cosa que em va sobtar, era la delicadesa amb la que en Manolo, així va dir anomenar-se el cambrer, pronunciava cada una de les parts del cos, com si es recrees en cada una de les parts del cos, amb un accent lleugerament diferent al parlar del cul.

I després, mentre duia l’aperitiu va seguir amb la seva explicació.

Al nas, no només es pot accedir a traves de les foses nasals, si no que hi ha un «retronasal» que es com anar-hi per darrera. S’ha entès?

Si, si ho havíem entès perfectament. Ens sentíem com si mai haguéssim menjat a la nostra vida.

Érem pocs a la sala, per tant, cada vegada que en Manolo passava devora nosaltres, en deia una de nova.

Sabeu per on gaudeixen els nadons la llet de la seva mare? I sense esperar resposta va dir, per les galtes.

Devia ser per la part de dintre de les galtes, pensava jo i instintivament vaig notar que feia amb la boca com si xucles alguna cosa.

Vaig provar de fer anar la cervesa a les galtes, i me va agradar, però era lleugera i el glop se’n va anar sense avisar al fons del paladar, per la qual cosa vaig demanar un vermut negre.

En Manolo al dur el vermut, en va mirar rient i comentant, ¡Ai mamón¡

I si, efectivament al fer un glop, anava per la geniva sobre les dens, passava per les galtes i es repartia per tota la boca abans de anar cap avall per la gola. Va ser un viatge divertit, i suposo que es devia notar, per que la meva dona em va demanar en que pensava, que posava els ulls en blanc.

I jo, pecador, pensava en una mamella. El vermut es tindria que servir en mamella, i la meva dona me va a mirar amb mala cara.

Li vaig explicar tot el que pensava i sentia, i els ulls se li van obrir, però ella en tost de demanar un vermut va voler un «Benedictine», supòs que per allò dels capellans, dels frares que el van inventar.

Va fer un glop, va tancar els ulls, i va assaborir poc a poc posant uns morros junts i cap endavant que vaig estar a punt de oblidar que estava a un restaurant i rodejar la taula a donar a aquells llavis el que demanaven.

Ens van portar la carta.

Era curteta, sorprenent i a la vegada amb els preus molt baixos, convidant a menjar mes de dos plats, però, ja sabeu, jo que venia a menjar un entrecot, el primer que vaig pensar era si encara quedaríem amb gana.

I en vam demanar tres cada un.

Quina mania tenen els humans de sortir atipats sense poder dir ni peix frit. ¡¡¡

I ens va fotre fora del restaurant.

EL MEU CAMÍ

El meu camí, no ha de ser sempre baixada,

però necessito pujades suaus,

tampoc el vull sempre pla i recte,

els revols ens obren nous horitzons.

El que si vull tenir es sempre la ma amiga,

la que estima i acompanya,

la que a vegades estreny, compartint dèria,

la que en altres quasi no enganxa els dits,

deixant aquell contacte estimat,

aquell fort ancoratge de les puntes dels dits.

Necessito la visió de les pedres de la terra,

sense tenir que baixar el cap,

sempre mirant l’horitzó,

al que no hi vull mai arribar,

Perquè el que em dona vida és el camí.

La Seducció del bisbe de Ulldecona.

-L’altre dia, mentre me dutxava sentia una cosa aquí al cor, i aquesta cosa pujava i baixava i no em deixava tranquil·la.

-Filla meva, el temps del bany te que ser curt i només per netejar-se, res de pensar, res de tocar mes del imprescindible, açò que fas no està be. Tens que demanar perdó per el que fas.

-Si, pare, ja ho se, però jo no faig res dolent, només es que aquí (i es va tornar a senyalar davall del pit, tot aixecant-lo ) me fa com una punxada molt forta.

El bisbe no sabia que dir, ja que la conversa era al confessionari i a mes havia descobert que la senyora tenia uns pits molt ben plantats.

A mes, els pits eren la seva debilitat, a vegades era incapaç de desviar la mirada davant de un escot era una mirada fugaç, no el descobrissin, però que el deixava completament esvarat.

Ell es justificava a si mateix pensant en el pit de les mares, de la seva mare i l’instint materno infantil, per la qual cosa no es sentia culpable i procurava acostar-se a les senyores ben armades.

Ella va començar a venir cada dia al confessionari.

Li contava coses de la seva vida, dels seus fills, de les seves pors i de les seves novel·les.

Ella escrivia novel·les eròtiques i defensava el erotisme com una forma natural de viure.

Veritat que es mes suggerent ensenyar un poc el pit per l’escot que veure una dona amb els pits al aire ?

I com acompanyava la frase baixant-se un poc el Jersey que ja per si tenia un bon escot, ell, ni siquiers podia contestar, estava completament embadalit per aquella dona i per aquell pit blanc com la llet que mig apareixia i després se’n anava.

I va començar a somniar en ella els vespres i al matí es tenia que canviar el pijama perquè havia tingut ejaculacions nocturnes.

Ella, al confessionari, simplement li contava les vivencies de cada dia, però algunes eren pujades de to.

-Va venir un jove molt agradable a arreglar el televisor i era tan ben plantat, tan guapo, ni un dit de grassa.

-El Bisbe es movia inquiet a la cadira.

-Es que una no es de pedra, te les seves necessitats, i clar amb la mort del meu marit.

-I com va acabar amb el reparador de teles.

-Res, era un covard, mira que mi vaig posar prop per veure el que feia, que duia dos botons descordats de la camisa, però res, ni cas.

Deu et va salvar de la temptació.

No va fer Deu els pits de les dones i els membres dels homes i les…

-Para ja, no diguis el nom de Deu en va, ja sabem que totes les coses les va fer Ell.

-Si, va dir ella, inclòs la picor, i es va posar a gratar-se l’entrecuix, i ell, no veia la ma encara que alces un poc el cul del seient.

En sortir del confessionari suava com un bou. I l’erecció no baixava, sort de la sotana.

I un dia, no va aparèixer per confessar-se i ell després de esperar una estona, va anar cap a la sagristia.

Ella estava asseguda a una de les butaques,

Duia un vestit de flors, amb un cinturó molt estret a la cintura i una falda de ampla volada.

Es va aixecar i el va fer seure a la butaca. Ell encara no havia pogut obrir boca.

-Te agraden les flors? I va fer una volta sobre si mateixa, i el vol de la falta va deixar veure les seves cuixes fins molt amunt

Es va agenollar davant ell i li va posar el cap sobre les seves cuixes, un poc mes amunt tal vegada.

Va notar que tenia una erecció i la resta ja va ser mes fàcil, com els dos duen faldes, se les van aixecar i tris tras tris tras, van fotre un polvo.

No sabem, ningú sap, si era la primera vegada que el bisbe follava, però la natura supera la practica si aquesta no hi era i van quedar tots dos ben satisfets.

El Bisbe es va aixecar a tancar la porta que havia quedat oberta, no es veia ningú. Es va quedar embadalit al girar-se veient la noia que es posava les calcetes, per ell no hi havia res mes eròtic, mes si eren de color de rosa, petitones, flonges.

I ja no venia cada dia. Dos a tres vegades a la setmana i anava directament a la sagristia, ell a vegades la veia passar i procurava despatxar a la pesada de torn.

Es molt perillós seguir venint aquí, per que no vens a casa meva.?

Si, quan vulguis,

Jo te trucaré per venir a sopar de tant en quant.

I el bisbe es va enamorar. I no només de ella, si no de la família, dels nens de la llar, de la pau que hi havia a aquella casa, jugava amb els nens, i rodolava per terra com un nen mes.

Ja no era anar a fer un polvo, si no veure’ls en família amb els nens, el amor amb que els tractava, eren molt eixerits i bons nens, li deien pare.

I un dia, de cop i volta, va deixar el bisbat, la casa pastoral, va fer la maleta i es va presentar a casa seva.

Venc a viure amb tu, t’estimo de tot cor.

Ella el va deixar entrar un poc sorpresa, perquè se’l estimava però no tenia previst aquest pas.

I mentre li preparava l’armari pensava

Maleït el dia que vaig voler cercar en viu experiències per les meves novel·les eròtiques, quina rabia, els gigolós entre i surten, però el maleits capellans se’n enamoren, cabrons, I ara que faig, serà un escàndol, tot el poble ho comentara.

I es posava les mans al cap. Quin desastre.

Però després pensava, serà una bona propaganda per els meus llibres.

Un estri molt útil

Estic desolat, trist, emprenyat, i no dic mes per no cansar. El cas es que l’idea era bona, la realització, mitjo mitjo, i el resultat, decebedor.

S’em va ocorre mentre estava assegut a la trona, cagant. Aquest minuts que jo se que molts aprofiten per xatejar amb el mòbil, però jo no ho faig, me sembla una falta de respecte molt gran per l’interlocutor. Per tant, No duc al mobil quan vaig al bany, perquè si ho vas, la temptació es massa grossa. Llavores penso, i pensant, vaig dir: ¡¡¡Perquè no aprofito aquest temps per fer alguna cosa útil, com per exemple rentar-me les dents?

I es que jo odio rentar-me les dents, no m’agrada gens, m’aburreix i sovint, i ho faix mensy temps del necessari. I sabeu per què? Per que no m’agrada mirar-me al mirall, me tenc massa vist i últimament, a mes, veig masses arrugues, masses cabells blancs…

La meva ment prodigiosa ja feia plans i quan vaig baixar al ordinador tenia ja el dibuix en la ment.

De fet no importava dibuixar-lo però ho vaig fer:

Tenia que ser petitona, amb rodes, tres nivells. La de damunt amb un forat per una ribelleta, las de baix per posar-hi els estris, i un altre forat per el got de glopejar.

La realizació va deixar un poc de desitjar, els prestatges no van quedar prou ben alineats, el got no hi cabia i vaig haver de deixar una osca, i a mes era poc estable.

I a mes, perquè no dir-ho, era un trasto mes al bany que feia mes nosa que companyia, i per tant, per avall paco i a un altre cosa.

¡Ah¡¡ La ribelleta va quedar, encara que sigui damunt els genolls, l’idea es bona i netejar-se les dens i cagar, tot un plaer.